Sentència de l'Estatut abans de l'estiu?
Aquests dies, suposo que com a
conseqüència de filtracions interessades, s'ha començat a parlar
altra vegada de les deliberacions del Tribunal Constitucional a
propòsit de la sentència sobre l'Estatut, cosa que, a la vegada, ha
servit per què alguns líders polítics tornin a dir la seva sobre la
qüestió, de forma preventiva, abans no es conegui el
veredicte.
Com no podia ser d'altra manera, els encarregats de fer els
comentaris han estat els portaveus dels grups polítics que, en el
seu moment, van patrocinar el text que va ser aprovat inicialment
pel Parlament de Catalunya i que, posteriorment, van acceptar de
"retocar" en el Congrès dels Diputats, i ho han fet en un doble
sentit: d'una banda, per defensar el text i, d'altra banda, per
donar el seu parer sobre allò que pot passar en el supòsit que
resulti retallat, preveient una catàstrofe.
És urgent protegir als consumidors
A risc de tornar
a tenir la sensació d’estar picant ferro fred, tal com
m’ha passat altres vegades que he proposat coses semblants,
voldria tornar a plantejar la necessitat d’adoptar mesures
urgents per a la protecció dels consumidors i els usuaris, ara que
encara hi som a temps.
Tothom coincideix que estem al començament d’una crisi
econòmica, l’abast de la qual encara és una incògnita, però
alguns indicadors ja mostren símptomes que algunes coses no van a
l’hora. De totes, segurament la dada més preocupant és
l’augment de l’atur, cosa que fa presagiar que, malgrat
que un percentatge important dels aturats podran acollir-se als
subsidis previstos per cobrir aquesta contingència, el nombre de
persones que es trobaran amb dificultats per fer front al pagament
dels crèdits que van demanar quan les coses els anaven raonablement
bé augmentarà.
L'aigua com a espectacle
Ja sé que el tema de l'aigua ja
cansa, i em sap greu tornar a parlar de la qüestió, però en les
darreres setmanes és el que centra la vida del país i fa petits
tots els altres. I val a dir que, a més de fer vessar tinta a raig,
ha fet dir moltes coses de les que tard o d'hora els seus
protagonistes s'hauran de penedir.
L'aigua, com qualsevol dels béns i serveis públics de caràcter
essencial, ha d'arribar a tots els ciutadans, plogui, nevi o faci
sol. Ho diu la llei i és imperatiu que les administracions
públiques, començant pels municipis que en son els responsables
directes, garanteixin el subministrament. I punt.
Qui es recordarà de nosaltres quan no tinguin set?
Per què deu ser que la raó sempre
acaba tenint la raó? Ja s'hi pot posar doctrina a les coses
quotidianes i convertir-les en dogmes, que al final no serveix de
gaire res, sobre tot quan es tracta de repartir la misèria.
I, vist com està a punt de resoldre's el tema de l'aigua, val la
pena preguntar-se de què ha servit tot el mullader (és un dir) que
s'ha fet els últims anys? Per enfrontar uns territoris contra els
altres? Per afavorir a uns i perjudicar als altres? Per esgarrapar
quatre vots?

L'embassament de Susqueda quan encara
tenia una mica d'aigua
Tot té un preu. Res no és de franc
En ocasió de l'episodi de sequera en
el que estem immersos, he descobert un munt de coses.
Per exemple, he entès que allò que en diuen "aigua de boca" en
realitat és un concepte que fa referència al consum domèstic
d'aigua, però no a l'aigua per a beure, atès que la gent no beu 150
litres diaris per cap sinó que els ciutadans, en gran nombre, beuen
un parell de litres d'aigua embotellada i l'aigua que surt de
l'aixeta la dediquen, en una molt petita part, a cuinar i la major
part, a la higiene, sigui per rentar-se o rentar la roba i la
vaixella.
