Posats a fer, aviat estarem en condicions de reescriure la història i fer-la al nostre gust, traient tot allò que ens sobri o que ens molesti i afegint tot allò que ens agradaria que hagués succeït o que alguna vegada hem somniat.

Des de fa una temporada toca esborrar el franquisme i les seves empremtes i, al pas que anem, aviat resultarà que en Franco no haurà existit mai o que ha estat fruit de la imaginació col·lectiva. L’última “gesta” de vèncer el franquisme desprès que fa 30 anys que ha desaparegut, l’ha protagonitzat l’Ajuntament de Madrid que li ha retirat (és un dir, perquè a les actes de la corporació continuaran figurant tots els acords que ho van fer possible) els honors que li havien reconegut mentre governava aquest pobre país amb ma de ferro.

De fet, les distincions les hi havien donat els alcaldes i els regidors que ell mateix havia nomenat, perquè eren gent agraïda. Una era la Medalla d’Or, concedida l’any 1942, sent alcalde de la ciutat Alberto de Alcocer y Ribacoba (avi dels “Albertos”), posteriorment nomenat Secretari General del Banc d’Espanya; una altra era la Medalla d’Honor de la ciutat, concedida l’any 1959, i l’altra era el nomenament d’Alcalde honorari i fill adoptiu de la ciutat, l’any 1964, sent alcalde de la ciutat, en els dos casos, José Finat i Escrivá de Romaní, Conde de Mayalde, que abans havia estat ambaixador a Alemanya entre 1940 i 1942, Director General de Seguretat de l’estat i Governador Civil, abans d’alcalde.

Vaja que, vistes les dades històriques, Franco no va ser homenatjat per un ajuntament democràtic, ni sospitós de ser-ho, sinó per una corporació designada per ell mateix i formada per persones d’absoluta confiança del règim sobre les quals no hi havia ni la més mínima ombra de dubte, ni sobre la seva filiació política ni sobre la seva “inquebrantable” fidelitat al “movimiento” i al “caudillo”.

Per això no acabo d’entendre aquesta dèria d’esmenar-los la plana des d’una institució democràtica que no ha acceptat aquella herència. O és que l’actual Ajuntament de Madrid ha fet seus els “Principios del Movimiento Nacional” i jo no me’n havia assabentat? Doncs si no ho ha fet, què els angunieja?

I si ho han fet per reacció dels hereus del PCE, que no per adhesió, tampoc no calia que s’hi posessin pedres al fetge. L’inefable fa més de tres dècades que va traspassar i se’n va anar d’aquest món amb les medalles posades i el títol d’alcalde honorari i fill adoptiu encastats allà on figuren aquestes coses, és a dir, en els llibres on queden ressenyats aquesta mena d’acords i que l’historia s’ocupa de recordar quan convé o d’oblidar si fa falta al que té la paella pel mànec. Els cremaran aquests llibres? Arrancaran i destruiran les pàgines en les que hi ha constància de l’oprobi? O es conformaran amb fer el ridícul, prenent l’acord que van adoptar ahir, esperant que arribi al coneixement del finat a través dels camins insondables de la memòria històrica que ara toca? Encara que no sigui ni memòria ni històrica, o pitjor encara, que només sigui una part de la historia i de la memòria.

Qui ha dit que l’escola pública està en crisi? Primer va ser l’informe PRISA i ara és el resultat de les proves fetes per la Generalitat de Catalunya als nens que estan a punt de finalitzar la primària. En ambdos casos el resultat és espectacularment dolent. Els nostres nens i joves no tenen els coneixements bàsics que pertoca a la seva edat.

I, com sempre, sense ser res de l’altra món, els resultats de l’escola privada i concertada son força menys dolents que els de l’escola pública.

La solució, doncs, passa per reduir recursos públics a l’escola que funciona, com proposen alguns, o és millor revisar el model de l’escola que no rutlla?

Escoltar el debat dels defensors d’allò que els resultats posen en evidència que és indefensable fa enrogir. És clar que si només existís escola pública el problema de la comparació de resultats quedaria resolt. Però el problema de la qualitat de l’ensenyament públic continuaria existint igualment.

Aquesta qüestió i altres de relacionades fan que algunes de les receptes que es proposen per sortir de la crisi i encarar el futur del país no tinguin cap sentit, com ara la idea de canviar el model productiu i basar-lo en la societat del coneixement. Però de quin coneixement parlen?

Construir una societat d’ignorants difícilment permetrà encarar el futur sobre la recerca, el desenvolupament i la innovació i, al pas que anem, resulta difícil imaginar una legió d’indocumentats disposats a abraçar la teoria que els ha d’alliberar de l’arada i el xàpol per convertir-se en treballadors quasi galàctics de la tecnologia i la ciència. Per art de màgia, sense cap esforç i a canvi de res, és impossible.

Podem estar segurs que estem en crisi, però no només en una crisi financera sinó en una greu crisi de la intel·ligència col·lectiva.

O ens posem a pensar amb urgència o aquest país corre el risc de perdre alguna generació a mans de l’experimentació gratuïta, la manca de pesquis i el dogmatisme tronat d’una esquerra que es va quedar colgada sota la runa del mur de Berlin quan va caure.

Sap greu haver-ho de reconèixer, però el resultat de les eleccions al Parlament europeu demostra ben clarament que el nostre europeisme, el dels espanyols, i no diguem el dels catalans, és una mica de pa sucat amb oli.

Ho és pel nombre de votants, equiparable al dels països euroescèptics, i ho és per la tendència del vot, que posa en evidència el nostre caràcter perifèric respecte d’allò que realment es cou a Europa.

Hi va haver un temps en el que els espanyols estàvem enlluernats per un europeisme una mica babau, però que ens va permetre disposar d’uns recursos que han servit durant alguns anys per modernitzar el país. Europa era el manà, la rifeta, la bota de Sant Ferriol i semblava que de cop ens havíem fet rics. Europa ens finançava autovies, depuradores i grans infraestructures, de manera que els rètols amb l’escut de la UE estaven a tots els racons del territori. Com si Europa fos una cosa nostre i quotidiana.

Però s’han acabat els fons i ara sembla que d’Europa només ens arribin problemes, alguns tant poca soltes com el reglament d’us de material pirotècnic que ataca les nostres tradicions nacionals de diables i patums, i altres que fan pensar que els parlamentaris europeus no tenen res més a fer que preocupar-se per l’ estrés dels porcs o de les gallines.

I a sobre, quan els partits han tingut una ocasió per explicar-se i vendre un Parlament Europeu una mica menys “freaky” del que sembla vist en la distància, han volgut fer una campanya en clau domèstica i han aconseguit que els ciutadans es desentenguin de les seves històries de pati d’escola.

El resultat de tot plegat és que Espanya, si ja tenia poc pes a Europa a partir d’ara encara pesarà menys, per molt que ostenti la presidència de la Unió a partir del pròxim 1 de gener. Sembla un acudit, però a partir d’aquella data el continent serà presidit per un país que no creu en el projecte i per un President que, per dir-ho amablement, no és massa considerat pels seus companys del nucli dur de la Unió.

Llàstima, perquè, una vegada més, hem ensenyat l’orella.

Aquesta és una pregunta que ens hauríem de fer aquesta setmana abans d’anar a votar. Els espanyols, i els catalans és clar, som europeus o simplement formem part d’una Europa que ens ha acollit per evitar que ens quedéssim a la perifèria i que l’Europa que van somniar Schuman, Adenauer, De Gasperi, Monnet i companyia acabés sent una entelèquia? Vaja, perquè per evitar que alguns europeus quedessin fora d’Europa, també han entrat al club alguns països que d’europeus en tenen tant o menys que nosaltres, per molt que anem dient.

Fora dels promotors del projecte de la Unió, tots els països que s’hi han apropat ho han fet com les gallines a la menjadora, buscant una oportunitat, de manera que les conviccions europeistes dels nouvinguts s’han acabat quan han deixat de rebre els fons, hagin estat agrícoles, de cohesió o estructurals. La cançó sempre ha estat la mateixa: acabats els euros, acabada Europa.

Només cal escoltar als candidats espanyols per saber què passa aquí.

D’acord que estem immersos en una crisi econòmica que ens distorsiona la visió global dels problemes però, inclús en aquesta situació, els líders dels països que formen el nucli dur de la Unió lluiten per evitar que el projecte se’n vag en orris.

Sense anar més lluny, el passat cap de setmana Angela Merkel i Nicolàs Sarkozy han publicat una nota conjunta, que ha aparegut als principals mitjans alemanys i francesos, fent una reflexió conjunta sobre la situació i apuntant els reptes que ha d’entomar la Unió Europea en el futur immediat, sense incloure cap referència al Falcon del president Zapatero, ni cap menció a Aznar o Bush, i oblidant-se de l’espoli fiscal de Catalunya, de la llengua catalana a les institucions europees i de totes les utopies de pancarta i cassola batuda.

I no ho han fet perquè siguin uns inconscients insensibles al clamor del poble, sinó perquè tenen el cap ocupat en altres coses menys transcendents, però més pràctiques, que afecten al conjunt dels europeus i a Europa entesa com a potència econòmica i política mundial, i per això criden a la participació dels europeus en les eleccions de diumenge en defensa d’una Europa més forta en un món més segur.

Parlen de la necessitat de disminuir la burocràcia europea, de defensar l’economia de mercat responsable, d’una regulació europea del sector financer, de la modificació de les normes comptables que apliquen la banca i les empreses, de lluitar contra el canvi climàtic sense deixar de protegir l’empresa europea, de promoure el comerç mundial basat en la lleialtat i la reciprocitat, del deute públic dels països europeus com una càrrega massa feixuga que cal alleugerir, de la necessitat d’unes fronteres per a la UE que eviti una ampliació contínua del número de membres del club, i d’avançar cap a una política comuna de defensa i seguretat.

Temes, tots ells, recurrents però que tothom (no només Merkel i Sarkozy) coincideix a identificar com els reptes comuns de la Unió. I mentre ells parlen d’aquestes coses, nosaltres, vull dir els nostres candidats, a punt de tenir la presidència europea durant el primer semestre de l’any vinent, llueixen la nostre proverbial miopia, i s’entretenen en les picabaralles, els llocs comuns, les nimietats, les mesquineses i les misèries de sempre.

En la sèrie d’apunts de les últimes setmanes he anat explicant algunes de les disfuncions del nostre sistema i he assenyalat algunes de les coses que grinyolen. Avui em proposo seguir amb el tema amb una altra qüestió: la desproporció d’algunes de les mesures que adopten les autoritats per a la imposició de les seves dèries a la ciutadania.

La Constitució, situada al capdamunt del sistema legal, és el marc que regula els drets i els deures dels ciutadans. En un escaló inferior, el Codi Penal és la norma que regula les conseqüències d’infringir la Constitució i determina les penes que s’haurà d’aplicar als culpables de la violació del sistema de drets que contempla.

En aquest sentit, el Codi Penal és la constitució en negatiu que regula la repressió de l’estat. Es basa en el principi d’intervenció mínima i, d’acord amb la gravetat dels fets que descriu, preveu un sistema de penes que com més greu és el delicte, superior és la pena, començant pels delictes contra la vida i acabant en les infraccions menors, anomenades faltes.

En paral·lel a aquest sistema, la Constitució atorga a les autoritats administratives l’anomenada potestat reglamentària, en ús de la qual poden regular matèries de la seva competència, sempre que respectin la superioritat de les lleis i no les contradiguin. És el que s’anomena el principi de jerarquia normativa segons el qual, un reglament, és a dir un decret, una ordre ministerial o una ordenança municipal, no poden contradir allò que disposa una llei. Juntament amb aquesta facultat, les administracions públiques també tenen potestat sancionadora cosa que els permet reprimir les infraccions dels reglaments que aprovin, posant sancions dintre, és clar, dels paràmetres lògics que imposen els límits legals d’aquest privilegi.

La qüestió és que el conjunt del sistema hauria de mantenir un equilibri, de manera que, si a la infracció legal més greu prevista en el Codi Penal, com ara l’assassinat, li correspon una determinada sanció, la que pertoca a una infracció menor, hauria d’anar disminuint a mesura que la infracció és més lleu. Per això no és raonable que a la infracció d’una norma administrativa de tercera fila li toqui una sanció més greu que a un delicte o a una falta.

Dic que no és raonable, però és freqüent que el patrocinador de normes d’estar per casa o d’un sol ús, que regulen nimietats de la vida quotidiana, continguin sancions absolutament forassenyades.

A sobre, resulta que el procediment sancionador habitual no és, precisament, un prodigi de salvaguarda de les garanties dels ciutadans (cosa de la qual en parlaré un altre dia) de manera que, massa sovint, a una denúncia es correspon inexorablement una sanció, baixi qui baixi i peti qui peti, sense no gaire o cap contemplació i amb una severitat que pràcticament no deixa marge a la defensa.

Massa vegades per pures bajanades o per decisions de l’autoritat que ningú no entén.