Que vivim temps revoltats, i no només des del punt de vista econòmic, ja no ho dubte ningú. Que, a més a més, les notícies sovint contradictòries, les declaracions dels personatges públics i els “missatges” de les institucions que ens martellegen permanentment no contribueixen en absolut a tranquil·litzar-nos, també sembla prou evident.
Ara bé, en tot aquest garbuix hi ha qüestions que semblen quedar al marge, com si hi hagués un pacte tàcit entre els mitjans de comunicació per no remenar massa el fangar. Per exemple, hi ha un silenci sospitós en torn del futbol.
I això que només fa uns dies que el president d’un club francès va fer unes declaracions que a molts ens va deixar atònits. En concret el senyor Aulas, president de l’Olympique de Lyon, va afirmar que el futbol està immers en una bombolla especulativa que encara no ha explotat, però que amenaça amb fer esclatar al sector.
Sembla ser que els traspassos i altres operacions que envolten l’espectacle mouen quantitats molt importants de diners que van a parar als intermediaris, creant unes cotitzacions dels jugadors que, en el millor dels casos, es poden considerar inflades perquè només es sostenen a base d’operacions de vendes anuals dels mateixos futbolistes per cobrar grans comissions.
D’altra banda, sembla que els clubs que participen en aquesta roda, presenten uns comptes que els fan absolutament dependents dels “sponsor”, de manera que no tenen recursos propis per fer front a les obligacions que tenen contretes.
Vaja, que és la última que ens faltava. Just el primer any que els aficionats tenen un partit de futbol cada dia i, segons sembla, l’amenaça de deixar-ne de tenir per fallida.

El tema de la crisi cada dia que passa em sembla més paradoxal. Quan les coses anaven bé ningú no feia escarafalls de les absurditats de la bonança. Cal recordar que anàvem bé perquè vivíem en un núvol en el que el crèdit era abundant, barat i fàcil d’obtenir, hi havia mà d’obra de sobra per endegar qualsevol projecte, i no hi havia cap problema per obtenir sòl per edificar a qualsevol lloc i en les condicions més convenients a les necessitats de tothom.

En aquell escenari d’aparent prosperitat tot eren flors i violes, i les administracions públiques jugaven a fer de rei Mides, amb uns ingressos en alça constant com si la recaptació fos una nova versió de la bóta de Sant Ferriol.

Fora d’augmentar les despeses, de construir instal·lacions i crear serveis públics de pur lluïment, cap administració no va fer res pensant en el futur, ni per quan la terra de fer pipes donés símptomes d’esgotament.

I ara que tot va pel pedregar tots els responsables públics es disputen el lideratge de la solució d’un problema que no entenen i que no saben com s’ha de resoldre, vistes les propostes que fan, a quina més contradictòria i forassenyada.

No anem bé. Ni l’estat ni cap administració pública no va portar la bonança, sinó que aquesta es va produir per una conjunció de factors en els que no hi van tenir res a veure els polítics, si no era per participar posant les mans a la pastera, ni l’estat ni cap administració pública no ens traurà del forat.

L’estat i les administracions no donen crèdits i no creen ocupació. Tampoc no controlen el mercat ni els factors que influeixen en l’oferta i la demanda. Només cal veure allò que està passant amb els pagesos per tenir clar que si la solució en l’han de donar les administracions estem frescos.

Els pagesos, que probablement formen part del sector de l’economia més controlat i burocratitzat del país, tornen a estar que trinen perquè, malgrat les subvencions que reben i el dirigisme polític i administratiu que pateixen, noten que s’enfonsen mentre el mercat i la distribució prospera a les seves espatlles i ningú no sap què fer.

I això que és un sector petit de l’economia que, només a Catalunya, disposa d’un funcionari per a cada 20 pagesos. Però tota aquesta força de treball no té qui entengui els problemes del camp, ni qui sàpiga com solucionar-los.

Vaja, per creure que son capaços de resoldre problemes més grossos.

El Conseller que es va penedir d’haver pensat sembla que ha abdicat dels seus pensaments. La crònica però, no diu si, a més d’abdicar, s’ha compromés a no pensar o si simplement ha pres la determinació de no dir públicament allò que pensa perquè, segons sembla, governar i pensar o governar i dir allò que es pensa són coses incompatibles.

Bé. Ho són relativament. Vet aquí que per governar i portar la contraria al govern s’ha de pertànyer a un partit diferent del del Conseller que pensava per lliure.

Ànima càndida? No ho crec pas. Torre dallonses? Tal vegada, encara que jo no en tinc evidències. Esperit lliure? No em fessiu riure.

El Conseller i el seu company Conseller probablement aspiren i per això, mentre els toca rosegar tripartit conspiren. Probablement el seu horitzó no és d’aquest món.

Els seus correligionaris en tenen prou tocant poder i el seu destí s’abasta a la metròpoli i la seva àrea, però a ells allò que els inspira és un projecte de país. Un país petit i delirant, però no un galliner esvalotat amb molts pollastres i sense gall.

Allò que em preocupa més de l’actual situació de desori públic generalitzat és la manca de credibilitat dels comptes públics, doncs ara mateix ningú no sap si les dades que es donen són certes, si només ho són parcialment o si no ho són gens.

Cassos com el de GRAMEPARK, l’empresa municipal de Santa Coloma de Gramenet, conviden a mantenir l’escepticisme, però reaccions com les del Govern Central quan s’ha comparat la situació d’Espanya amb la de Grècia fan venir el cangueli. En el primer cas perquè mostren una manera tramposa de gestionar la cosa pública, barrejant els comptes municipals amb els de l’empresa mercantil de la qual l’Ajuntament és l’únic soci, camuflant part de l’endeutament de la corporació amb operacions fiduciàries de legalitat dubtosa i finalitats sovint inconfessables. En el segon cas perquè posen en evidència una fragilitat del sistema que posa els pèls de punta al evidenciar una manca de credibilitat del país en els mercats internacionals dels quals depèn en bona mesura el finançament del deute públic que fa tremolar de cames. Vaja que tot just ahir tota una Vicepresidenta econòmica i un dels seus Secretaris d’estat van haver de desplaçar-se a corre cuita a Londres per tranquil·litzar al mercat britànic i avui ho faran a París per apaivagar el pànic dels inversors francesos, quan encara no fa quinze dies que proclamaven el fi de la recessió.

I això és el que fa angunia. No saber quina és la veritat de la situació econòmica del país i de les seves administracions públiques. Fins a quin punt son creïbles els comptes públics amb la quantitat d’operacions financeres que es van coneixent destinades a emmascarar-los? El deute real de les administracions, quin és? El podran pagar?

Per explicar-ho amb un exemple concret, val a dir que fa uns anys que, per no superar els percentatges legals d’endeutament públic, Ajuntaments, Governs autonòmics i el mateix Estat han estat contractant obres i infraestructures amb l’ anomenat “sistema alemany” o de peatge a l’ombra. Segons aquest mètode, una empresa, normalment pública, es fa càrrec del cost del projecte a canvi de rebre una quantitat anual de l’administració que li encarrega durant un període que li permet amortitzar la inversió. D’aquesta manera el finançament és assumit per l’empresa i no per l’administració que només es compromet a pagar una suma com si es tractés d’un arrendament i, per tant, no ha de demanar cap crèdit que gravi els seus comptes. Com a molt, per facilitar el finançament de l’adjudicatària li dóna un aval. El deute, per tant és de l’empresa i no de l’administració que només comptabilitza una despesa anual, com si comprés les carreteres a terminis. Doncs bé, ara que els ingressos de les administracions han caigut a nivells històrics, podran les administracions seguir pagant les obres fetes amb aquest sistema o aviat començarem a veure que no poden seguir pagant i les constructores hauran de portar els seus llibres al jutjat perquè tampoc no podran pagar?

Si això passa segurament ja no caldrà preocupar-se de les pensions per d’aquí a vint anys. Valdrà més que ens preocupem per les del mes vinent.

La setmana passada el Govern central ens va sorprendre amb la noticia d’una reducció dràstica de la despesa de l’Estat durant els propers tres anys i, val a dir que, en una primera audició, la música de la notícia sonava la mar de bé, atès que si els ingressos procedents dels tributs han disminuït com a conseqüència de la crisi i es preveu que continuïn baixant fins que no es produeixi la recuperació, sembla lògic que es prengui alguna mesura per evitar que el deute públic ens devori a tots.

Passada, però, la primera sensació sembla que els propòsits que animen la proposta no són tant clars com podria semblar a primera vista, sobre tot quan l’anunci es feia orfe de cap projecte de racionalització de l’estructura que causa la despesa i només anava acompanyat de la idea que la reducció es faria sense afectar l’anomenada “despesa social”.

En el primer aspecte, l’anunci té tota la pinta d’un brindis al sol tota vegada que si l’Estat manté els mateixos forats pels quals s’escolen els diners serà impossible que pugui complir allò que ha anunciat, sobre tot tenint en compte el creixement que han experimentat alguns capítols de despesa en els darrers anys, com ara l’augment del nombre de funcionaris, entre altres. Perquè cal recordar que aquí ningú parla de reduir l’administració o de contenir la burocràcia, sinó tot el contrari. A més crisi, més administració pública.

I quan a la despesa dita “social” he de confessar que només de sentir la paraula em poso a tremolar perquè crec que, a hores d’ara, tots els ciutadans ens hem adonat que sota l’etiqueta de “socials” s’amaguen massa coses. Algunes sens dubte que mereixen aquest qualificatiu, però tots sabem que n’hi ha moltes que de socials només en tenen el nom i aquí rau un dels punts més sospitosos de l’anunci.

Estem a la meitat de la legislatura i, si no hi ha res que precipiti els esdeveniments, d’aquí a dos anys hi haurà eleccions, per la qual cosa no és previsible que en aquest període hi hagi cap retallada de les despeses públiques que van destinades a guanyar fidelitats i a comprar vots. Així de cru i clar.

Llavors, on es produiran les retallades?

Jo diria que els que intueixen que els tornarà a tocar el rebre ja s’estan preparant.