Franco encara cueja
Posats
a fer, aviat estarem en condicions de reescriure la història i
fer-la al nostre gust, traient tot allò que ens sobri o que ens
molesti i afegint tot allò que ens agradaria que hagués succeït o
que alguna vegada hem somniat.
Des de fa una temporada toca esborrar el franquisme i les seves
empremtes i, al pas que anem, aviat resultarà que en Franco no
haurà existit mai o que ha estat fruit de la imaginació
col·lectiva. L’última “gesta” de vèncer el
franquisme desprès que fa 30 anys que ha desaparegut, l’ha
protagonitzat l’Ajuntament de Madrid que li ha retirat (és un
dir, perquè a les actes de la corporació continuaran figurant tots
els acords que ho van fer possible) els honors que li havien
reconegut mentre governava aquest pobre país amb ma de ferro.
De fet, les distincions les hi havien donat els alcaldes i els
regidors que ell mateix havia nomenat, perquè eren gent agraïda.
Una era la Medalla
d’Or, concedida
l’any 1942, sent alcalde de la ciutat Alberto de Alcocer y
Ribacoba (avi dels “Albertos”), posteriorment nomenat
Secretari General del Banc d’Espanya; una altra era la
Medalla
d’Honor de la ciutat,
concedida l’any 1959, i l’altra era el nomenament
d’Alcalde honorari i fill
adoptiu de la ciutat,
l’any 1964, sent alcalde de la ciutat, en els dos casos, José
Finat i Escrivá de Romaní, Conde de Mayalde, que abans havia estat
ambaixador a Alemanya entre 1940 i 1942, Director General de
Seguretat de l’estat i Governador Civil, abans
d’alcalde.
Vaja que, vistes les dades històriques, Franco no va ser homenatjat
per un ajuntament democràtic, ni sospitós de ser-ho, sinó per una
corporació designada per ell mateix i formada per persones
d’absoluta confiança del règim sobre les quals no hi havia ni
la més mínima ombra de dubte, ni sobre la seva filiació política ni
sobre la seva “inquebrantable” fidelitat al
“movimiento” i al “caudillo”.
Per això no acabo d’entendre aquesta dèria
d’esmenar-los la plana des d’una institució democràtica
que no ha acceptat aquella herència. O és que l’actual
Ajuntament de Madrid ha fet seus els “Principios del
Movimiento Nacional” i jo no me’n havia assabentat?
Doncs si no ho ha fet, què els angunieja?
I si ho han fet per reacció dels hereus del PCE, que no per
adhesió, tampoc no calia que s’hi posessin pedres al fetge.
L’inefable fa més de tres dècades que va traspassar i
se’n va anar d’aquest món amb les medalles posades i el
títol d’alcalde honorari i fill adoptiu encastats allà on
figuren aquestes coses, és a dir, en els llibres on queden
ressenyats aquesta mena d’acords i que l’historia
s’ocupa de recordar quan convé o d’oblidar si fa falta
al que té la paella pel mànec. Els cremaran aquests llibres?
Arrancaran i destruiran les pàgines en les que hi ha constància de
l’oprobi? O es conformaran amb fer el ridícul, prenent
l’acord que van adoptar ahir, esperant que arribi al
coneixement del finat a través dels camins insondables de la
memòria històrica que ara toca? Encara que no sigui ni memòria ni
històrica, o pitjor encara, que només sigui una part de la historia
i de la memòria.
La intel·ligència en crisi
Qui ha dit que l’escola
pública està en crisi? Primer va ser l’informe PRISA i ara és
el resultat de les proves fetes per la Generalitat de Catalunya als
nens que estan a punt de finalitzar la primària. En ambdos casos el
resultat és espectacularment dolent. Els nostres nens i joves no
tenen els coneixements bàsics que pertoca a la seva edat.
I, com sempre, sense ser res de l’altra món, els resultats de
l’escola privada i concertada son força menys dolents que els
de l’escola pública.
La solució, doncs, passa per reduir recursos públics a
l’escola que funciona, com proposen alguns, o és millor
revisar el model de l’escola que no rutlla?
Escoltar el debat dels defensors d’allò que els resultats
posen en evidència que és indefensable fa enrogir. És clar que si
només existís escola pública el problema de la comparació de
resultats quedaria resolt. Però el problema de la qualitat de
l’ensenyament públic continuaria existint igualment.
Aquesta qüestió i altres de relacionades fan que algunes de les
receptes que es proposen per sortir de la crisi i encarar el futur
del país no tinguin cap sentit, com ara la idea de canviar el model
productiu i basar-lo en la societat del coneixement. Però de quin
coneixement parlen?
Construir una societat d’ignorants difícilment permetrà
encarar el futur sobre la recerca, el desenvolupament i la
innovació i, al pas que anem, resulta difícil imaginar una legió
d’indocumentats disposats a abraçar la teoria que els ha
d’alliberar de l’arada i el xàpol per convertir-se en
treballadors quasi galàctics de la tecnologia i la ciència. Per art
de màgia, sense cap esforç i a canvi de res, és impossible.
Podem estar segurs que estem en crisi, però no només en una crisi
financera sinó en una greu crisi de la intel·ligència
col·lectiva.
O ens posem a pensar amb urgència o aquest país corre el risc de
perdre alguna generació a mans de l’experimentació gratuïta,
la manca de pesquis i el dogmatisme tronat d’una esquerra que
es va quedar colgada sota la runa del mur de Berlin quan va
caure.
Definitivament, som perifèrics
Sap greu haver-ho de reconèixer,
però el resultat de les eleccions al Parlament europeu demostra ben
clarament que el nostre europeisme, el dels espanyols, i no diguem
el dels catalans, és una mica de pa sucat amb oli.
Ho és pel nombre de votants, equiparable al dels països
euroescèptics, i ho és per la tendència del vot, que posa en
evidència el nostre caràcter perifèric respecte d’allò que
realment es cou a Europa.
Hi va haver un temps en el que els espanyols estàvem enlluernats
per un europeisme una mica babau, però que ens va permetre disposar
d’uns recursos que han servit durant alguns anys per
modernitzar el país. Europa era el manà, la rifeta, la bota de Sant
Ferriol i semblava que de cop ens havíem fet rics. Europa ens
finançava autovies, depuradores i grans infraestructures, de manera
que els rètols amb l’escut de la UE estaven a tots els racons
del territori. Com si Europa fos una cosa nostre i
quotidiana.
Però s’han acabat els fons i ara sembla que d’Europa
només ens arribin problemes, alguns tant poca soltes com el
reglament d’us de material pirotècnic que ataca les nostres
tradicions nacionals de diables i patums, i altres que fan pensar
que els parlamentaris europeus no tenen res més a fer que
preocupar-se per l’ estrés dels porcs o de les
gallines.
I a sobre, quan els partits han tingut una ocasió per explicar-se i
vendre un Parlament Europeu una mica menys “freaky” del
que sembla vist en la distància, han volgut fer una campanya en
clau domèstica i han aconseguit que els ciutadans es desentenguin
de les seves històries de pati d’escola.
El resultat de tot plegat és que Espanya, si ja tenia poc pes a
Europa a partir d’ara encara pesarà menys, per molt que
ostenti la presidència de la Unió a partir del pròxim 1 de gener.
Sembla un acudit, però a partir d’aquella data el continent
serà presidit per un país que no creu en el projecte i per un
President que, per dir-ho amablement, no és massa considerat pels
seus companys del nucli dur de la Unió.
Llàstima, perquè, una vegada més, hem ensenyat
l’orella.
Som europeus o simplement estem a Europa?
Aquesta és una pregunta que ens
hauríem de fer aquesta setmana abans d’anar a votar. Els
espanyols, i els catalans és clar, som europeus o simplement formem
part d’una Europa que ens ha acollit per evitar que ens
quedéssim a la perifèria i que l’Europa que van somniar
Schuman, Adenauer, De
Gasperi, Monnet i companyia acabés sent
una entelèquia? Vaja, perquè per evitar que alguns europeus
quedessin fora d’Europa, també han entrat al club alguns
països que d’europeus en tenen tant o menys que nosaltres,
per molt que anem dient.
Fora dels promotors del projecte de la Unió, tots els països que
s’hi han apropat ho han fet com les gallines a la menjadora,
buscant una oportunitat, de manera que les conviccions europeistes
dels nouvinguts s’han acabat quan han deixat de rebre els
fons, hagin estat agrícoles, de cohesió o estructurals. La cançó
sempre ha estat la mateixa: acabats els euros, acabada
Europa.
Només cal escoltar als candidats espanyols per saber què passa
aquí.
D’acord que estem immersos en una crisi econòmica que ens
distorsiona la visió global dels problemes però, inclús en aquesta
situació, els líders dels països que formen el nucli dur de la Unió
lluiten per evitar que el projecte se’n vag en orris.
Sense anar més lluny, el passat cap de setmana Angela
Merkel i Nicolàs Sarkozy han publicat una
nota conjunta, que ha aparegut als principals mitjans alemanys i
francesos, fent una reflexió conjunta sobre la situació i apuntant
els reptes que ha d’entomar la Unió Europea en el futur
immediat, sense incloure cap referència al Falcon del president
Zapatero, ni cap menció a Aznar o
Bush, i oblidant-se de l’espoli fiscal de
Catalunya, de la llengua catalana a les institucions europees i de
totes les utopies de pancarta i cassola batuda.
I no ho han fet perquè siguin uns inconscients insensibles al
clamor del poble, sinó perquè tenen el cap ocupat en altres coses
menys transcendents, però més pràctiques, que afecten al conjunt
dels europeus i a Europa entesa com a potència econòmica i política
mundial, i per això criden a la participació dels europeus en les
eleccions de diumenge en defensa d’una Europa més forta en un
món més segur.
Parlen de la necessitat de disminuir la burocràcia europea, de
defensar l’economia de mercat responsable, d’una
regulació europea del sector financer, de la modificació de les
normes comptables que apliquen la banca i les empreses, de lluitar
contra el canvi climàtic sense deixar de protegir l’empresa
europea, de promoure el comerç mundial basat en la lleialtat i la
reciprocitat, del deute públic dels països europeus com una càrrega
massa feixuga que cal alleugerir, de la necessitat d’unes
fronteres per a la UE que eviti una ampliació contínua del número
de membres del club, i d’avançar cap a una política comuna de
defensa i seguretat.
Temes, tots ells, recurrents però que tothom (no només
Merkel i Sarkozy) coincideix a
identificar com els reptes comuns de la Unió. I mentre ells parlen
d’aquestes coses, nosaltres, vull dir els nostres candidats,
a punt de tenir la presidència europea durant el primer semestre de
l’any vinent, llueixen la nostre proverbial miopia, i
s’entretenen en les picabaralles, els llocs comuns, les
nimietats, les mesquineses i les misèries de sempre.
L'equilibri impossible
En la sèrie
d’apunts de les últimes setmanes he anat explicant algunes de
les disfuncions del nostre sistema i he assenyalat algunes de les
coses que grinyolen. Avui em proposo seguir amb el tema amb una
altra qüestió: la desproporció d’algunes de les mesures que
adopten les autoritats per a la imposició de les seves dèries a la
ciutadania.
La Constitució, situada al capdamunt del sistema legal, és el marc
que regula els drets i els deures dels ciutadans. En un escaló
inferior, el Codi Penal és la norma que regula les conseqüències
d’infringir la Constitució i determina les penes que
s’haurà d’aplicar als culpables de la violació del
sistema de drets que contempla.
En aquest sentit, el Codi Penal és la constitució en negatiu que
regula la repressió de l’estat. Es basa en el principi
d’intervenció mínima i, d’acord amb la gravetat dels
fets que descriu, preveu un sistema de penes que com més greu és el
delicte, superior és la pena, començant pels delictes contra la
vida i acabant en les infraccions menors, anomenades faltes.
En paral·lel a aquest sistema, la Constitució atorga a les
autoritats administratives l’anomenada potestat
reglamentària, en ús de la qual poden regular matèries de la seva
competència, sempre que respectin la superioritat de les lleis i no
les contradiguin. És el que s’anomena el principi de
jerarquia normativa segons el qual, un reglament, és a dir un
decret, una ordre ministerial o una ordenança municipal, no poden
contradir allò que disposa una llei. Juntament amb aquesta
facultat, les administracions públiques també tenen potestat
sancionadora cosa que els permet reprimir les infraccions dels
reglaments que aprovin, posant sancions dintre, és clar, dels
paràmetres lògics que imposen els límits legals d’aquest
privilegi.
La qüestió és que el conjunt del sistema hauria de mantenir un
equilibri, de manera que, si a la infracció legal més greu prevista
en el Codi Penal, com ara l’assassinat, li correspon una
determinada sanció, la que pertoca a una infracció menor, hauria
d’anar disminuint a mesura que la infracció és més lleu. Per
això no és raonable que a la infracció d’una norma
administrativa de tercera fila li toqui una sanció més greu que a
un delicte o a una falta.
Dic que no és raonable, però és freqüent que el patrocinador de
normes d’estar per casa o d’un sol ús, que regulen
nimietats de la vida quotidiana, continguin sancions absolutament
forassenyades.
A sobre, resulta que el procediment sancionador habitual no és,
precisament, un prodigi de salvaguarda de les garanties dels
ciutadans (cosa de la qual en parlaré un altre dia) de manera que,
massa sovint, a una denúncia es correspon inexorablement una
sanció, baixi qui baixi i peti qui peti, sense no gaire o cap
contemplació i amb una severitat que pràcticament no deixa marge a
la defensa.
Massa vegades per pures bajanades o per decisions de
l’autoritat que ningú no entén.



