Aquests dies, suposo que com a conseqüència de filtracions interessades, s'ha començat a parlar altra vegada de les deliberacions del Tribunal Constitucional a propòsit de la sentència sobre l'Estatut, cosa que, a la vegada, ha servit per què alguns líders polítics tornin a dir la seva sobre la qüestió, de forma preventiva, abans no es conegui el veredicte.

Com no podia ser d'altra manera, els encarregats de fer els comentaris han estat els portaveus dels grups polítics que, en el seu moment, van patrocinar el text que va ser aprovat inicialment pel Parlament de Catalunya i que, posteriorment, van acceptar de "retocar" en el Congrès dels Diputats, i ho han fet en un doble sentit: d'una banda, per defensar el text i, d'altra banda, per donar el seu parer sobre allò que pot passar en el supòsit que resulti retallat, preveient una catàstrofe.

A risc de tornar a tenir la sensació d’estar picant ferro fred, tal com m’ha passat altres vegades que he proposat coses semblants, voldria tornar a plantejar la necessitat d’adoptar mesures urgents per a la protecció dels consumidors i els usuaris, ara que encara hi som a temps.

Tothom coincideix que estem al començament d’una crisi econòmica, l’abast de la qual encara és una incògnita, però alguns indicadors ja mostren símptomes que algunes coses no van a l’hora. De totes, segurament la dada més preocupant és l’augment de l’atur, cosa que fa presagiar que, malgrat que un percentatge important dels aturats podran acollir-se als subsidis previstos per cobrir aquesta contingència, el nombre de persones que es trobaran amb dificultats per fer front al pagament dels crèdits que van demanar quan les coses els anaven raonablement bé augmentarà.

Ja sé que el tema de l'aigua ja cansa, i em sap greu tornar a parlar de la qüestió, però en les darreres setmanes és el que centra la vida del país i fa petits tots els altres. I val a dir que, a més de fer vessar tinta a raig, ha fet dir moltes coses de les que tard o d'hora els seus protagonistes s'hauran de penedir.

L'aigua, com qualsevol dels béns i serveis públics de caràcter essencial, ha d'arribar a tots els ciutadans, plogui, nevi o faci sol. Ho diu la llei i és imperatiu que les administracions públiques, començant pels municipis que en son els responsables directes, garanteixin el subministrament. I punt.

Per què deu ser que la raó sempre acaba tenint la raó? Ja s'hi pot posar doctrina a les coses quotidianes i convertir-les en dogmes, que al final no serveix de gaire res, sobre tot quan es tracta de repartir la misèria.

I, vist com està a punt de resoldre's el tema de l'aigua, val la pena preguntar-se de què ha servit tot el mullader (és un dir) que s'ha fet els últims anys? Per enfrontar uns territoris contra els altres? Per afavorir a uns i perjudicar als altres? Per esgarrapar quatre vots?

L'embassament de Susqueda quan encara tenia una mica d'aigua

En ocasió de l'episodi de sequera en el que estem immersos, he descobert un munt de coses.

Per exemple, he entès que allò que en diuen "aigua de boca" en realitat és un concepte que fa referència al consum domèstic d'aigua, però no a l'aigua per a beure, atès que la gent no beu 150 litres diaris per cap sinó que els ciutadans, en gran nombre, beuen un parell de litres d'aigua embotellada i l'aigua que surt de l'aixeta la dediquen, en una molt petita part, a cuinar i la major part, a la higiene, sigui per rentar-se o rentar la roba i la vaixella.