Amics, necessito vacances. Després del fiasco de l’estatut em sento cansat, tinc l’autoestima per terra i el sentit del ridícul exhaurit. Em convé desconnectar uns dies per tornar a carregar les piles i poder entomar la tardor havent recuperat una mica de la dignitat perduda.

Tinc la sensació d’haver estat perdent miserablement el temps en una batalla absolutament estèril, jo i tot el país sencer, volent fer passar el clau per la cabota d’un estatut que tenia la sentència dictada des que es va començar a escriure. I no perquè ningú li tingués mania, sinó perquè els que el van redactar eren uns sapastres (amb perdó).

Haver volgut tirar-lo endavant fent veure que tothom pensava de la mateixa manera, haver volgut ignorar que hi havia gent que veia les coses del país de forma diferent o voler aïllar-los fent pactes estúpids sota les venerables voltes del Tinell o posant un cordó sanitari per impedir-los intervenir en el debat i dir la seva probablement ha estat una de les estratègies menys intel·ligents de totes les que han emprat els polítics catalans en tota la història. Que es pensaven? Que per ignorar-los deixarien d’existir? Que per impedir-los participar en el projecte es quedarien de braços creuats? Que no tenien instruments per jugar la partida fora del tauler?

Vaja que s’ha de ser innocent si algú s’ho va creure.

Agradi o no, a Catalunya hi ha algun actor més en aquesta comèdia i, amb el permís de l’autoritat competent o sense (que tant li fa), fa el seu paper on calgui. I si no li deixen fer a Catalunya el fa allà on pot. Perquè si a aquestes alçades encara no ho saben, tal vegada els convé saber que a Catalunya hi ha gent que defensa la Constitució creient honestament que és la millor opció per als catalans, i ho fa seriosament, fins a les últimes conseqüències, encara que el tractin de traïdor, de botifler o d’anar contra Catalunya. I d’aquesta gent no es pot prescindir perquè també tenen la seva part de raó, li pesi a qui li pesi.

I el resultat de no tenir-los en compte és el que tenim. Una pífia d’estatut, en molts aspectes pitjor del que teníem, un parlament desautoritzat, un govern sumit en el ridícul i un país dividit entre els que es senten estafats i el que es senten avergonyits.

Es pot fer més per a Catalunya? Per destruir-la, és clar? Francament no ho sé, però per poder pair aquest embolic necessito unes vacances.

Així com les rotondes de les carreteres exigeixen un mínim d’educació per part dels usuaris de la via pública, la democràcia requereix de polítics que, com a mínim, sàpiguen llegir i escriure i, si pot ser, que entenguin el sistema o que el vulguin entendre, que ja és demanar.

I, a més a més, un sistema democràtic fràgil com el nostre requereix un nivell inusual de respecte per les formes, justament per evitar la descomposició de l’entramat que el sustenta.

Ho explicaré. La democràcia no consisteix només en votar. Cal que el ritual electoral estigui regulat i que l’exercici del poder estigui sotmès a controls.

Una de les tècniques de control d’un sistema democràtic “normal” és la divisió de poders que, en teoria, ha de garantir el control del govern, però no sempre funciona adequadament. A Catalunya al menys, en allò que ateny al control del poder executiu per part del poder legislatiu, a la pràctica, un s’ha convertit en la corretja de transmissió de l’altra i ja ni tant sols es guarden les formes.

Per una banda, el legislatiu dóna legitimitat a l’executiu investint al cap de la pròpia llista electoral. Eventualment, si la llista no obté una majoria suficient, els membres de diferents llistes es legitimen entre ells segons els pactes post electorals que convenen als que les encapçalen.

D’altra banda, com que l’executiu, una vegada investit, té la iniciativa legislativa, allò que fan els membres de la majoria parlamentaria és limitar-se a donar recolzament formal a les seves propostes, convertint la voluntat del govern en la voluntat popular. Tant és així que, normalment, els acords del govern es presenten a l’opinió pública com si ja fossin lleis vigents perquè es dóna per descomptat que cap membre de la majoria deixarà de recolzar-los.

I d’aquesta confusió de funcions dels poders en deriva la principal perversió del nostre sistema democràtic consistent en que governar i legislar són, fet i fet, la mateixa cosa, fins al punt que les lleis acaben tenint el color del que mana.

D’aquí també que per a alguns que es diuen demòcrates (als que ho són de debò no els cal etiqueta) la irrupció del tercer poder, el judicial, suposa sempre una contrarietat i no una garantia.

Creuen que la seva opinió convertida en voluntat popular està per damunt de les lleis anteriors i no saben o no es volen adonar que aquesta manera de fer destrueix la democràcia.

No volen controls.

Pensen que la història els estava esperant.

Van voler Estatut nou i l’hem tingut. Sabien de quin peu anava coix però van pensar que la conjuntura política els era favorable i que si aconseguien sotmetre’l a referèndum ningú no gosaria tocar-lo. Però es van equivocar i, a conseqüència de l’error de càlcul, s’han quedat amb un pam de nas. La jugada els ha sortit malament i tenen motius per estar irritats. Poques vegades un govern ha estat posat en ridícul d’una manera tant contundent.

I els ciutadans també tenim motius per estar irritats, què caram! Uns perquè van creure de bona fe en aquesta aventura, altres perquè es van comprometre en el projecte des de la seva militància, i altres perquè ho teníem clar des del principi i estàvem convençuts que per a aquest resultat no calia tant d’enrenou.

Irritats o no, però, ara què fem? Ens deixem portar per la rauxa i fem cas de les crides a la insubmissió dels més ofuscats? Ens abandonem a la malenconia i ens enfonsem en la depressió col·lectiva? O assumim que viure en democràcia comporta acceptar unes regles de joc que suposen, entre altres coses, que ningú no jugui al marge de la Constitució?

Perquè, per molt que diguin, el problema no és de dignitat ofesa sinó d’acceptació del sistema democràtic. En aquest afer, ofesos només ho poden estar els que s’han volgut passar de llestos, però a la resta de ciutadans què ens expliquen? Ens han portat a l’hort i si ens haguéssim d’ofendre seria amb els que ens han volgut entabanar. Però no paga la pena. Escoltant el què deien i veient el què feien durant tot el procés ja ens podíem imaginar que la cosa no acabaria bé.

Però ara hem de fer alguna cosa. Hi ha eleccions abans de final d’any i resulta que la majoria dels partits estan enfangats en aquest tema fins a les celles, inclòs el principal partit de l’oposició. Algun d’ells tindrà el coratge de confessar públicament que s’ha equivocat i oferirà una sortida a l’atzucac en el que ens han posat? Podem tenir alguna esperança de poder superar aquest revés històric de forma pacífica? O, per no rectificar, ens haurem d’embarcar amb un nou pols amb l’estat en el que no tenim cap possibilitat de guanyar?

Per què, de ciutadans disposats a manifestar-se pel passeig de Gràcia de Barcelona n’hi ha força, però disposats a llançar-se per l’abisme tal vegada no n’hi hagi tants. Vaja, al menys amb mi que no hi comptin.

Ignoro si els Estats Units d’Amèrica són una nació o no. Tampoc no sé si els nord-americans es plantegen el fet de ser una nació com un problema o no. Però no m’imagino al President Obama, contrariat per una sentència del Tribunal Suprem del seu país, convocant una manifestació o anant-hi embolcallat amb la bandera de les barres i les estrelles. Francament, no em cap al cap. És clar que el meu cap no és gaire gros i té poca capacitat per encabir gaire coses, però imaginar al President Obama convocant o anant a una manifestació per protestar contra una sentència del Tribunal Suprem del seu país no m’hi cap.

I una cosa semblant em passa si intento imaginar-me la situació catalana en altres països del nostre entorn. Algú s’imagina al Primer Ministre de la Gran Bretanya, el senyor Cameron, o al de França, el senyor Fillon, o a la Cancellera d’Alemanya, la senyora Merkel, promovent una manifestació de repulsa contra una sentència del seu respectiu Tribunal Constitucional?

Hi ha coses, però, que només passen aquí.

Dissabte, dia 10, el President, acompanyat dels seus Consellers i de tots els càrrecs que cobren un sou de les administracions catalanes o que viuen de les subvencions públiques, més alguns espontanis que s’afegiran a l’esdeveniment a saber per què, ens obsequiaran amb un dels espectacles més insòlits que es poden veure avui dia en qualsevol dels països del món occidental. Els alts càrrecs de l’administració, els comissaris polítics dels partits i els mitjans de comunicació del règim s’ocuparan de que l’acte sigui d’allò més lluït. Les senyeres desplegades tenyiran Barcelona de roig i groc, i tot Catalunya serà un clam contra el Tribunal constitucional i contra el PP, que és la bèstia negre del tripartit.

Per que cal recordar, per si algú ho havia oblidat, que la culpa de tot és del PP que va posar el recurs. Si no hagués estat per això l’Estatut seguiria sent tant constitucional com sempre, però resulta que l’únic que no se n’ha adonat ha estat el Tribunal Constitucional per què està caducat i la caducitat li impedeix veure allò que és evident. Per això cal sortir al carrer i dir que som una nació i que volem decidir.

Ho han entès, amics? Doncs jo tampoc. Però em queda el consol abans de morir de poder veure al meu President i a tot el seu govern darrere d’una pancarta, amb cara de dignitat ofesa per una Sentència que no els agrada, cosa que no podrà veure cap altre ciutadà de cap altre país civilitzat del planeta. A vostès els sembla poc? Doncs a mi em sembla massa.

¡Visca “frikilunya”!

L’altre, l’anterior a la sentència del Tribunal Constitucional, no era tant constitucional com deien uns, ni tant inconstitucional com deien els altres, però no era constitucional del tot.

A partir d’ara, és l’Estatut de tots i això que en qualsevol lloc del món seria un motiu de satisfacció general aquí és l’excusa per a sortides de to i escaramusses polítiques delirants.

Començant pel govern i el seu President fins a l’oposició, la celebració de l’esdeveniment que proposen promet ser surrealista, amb manifestació al carrer inclosa contra la decisió d’un òrgan constitucional de l’Estat, tant constitucional com el propi govern que la convoca, per haver exercit la funció que li pertoca.

Si l’Estatut tenia algun aspecte inconstitucional que el Tribunal Constitucional ha hagut d’esmenar no és culpa del Tribunal, sinó dels que l’havien redactat. Sostenir la tesi dels que s’oposen a la sentència equivaldria, en un cas d’homicidi (per exemple) a sostenir que el culpable és el Tribunal que condemna i no l’autor del delicte, i a fer aquest joc no s’hi val.

Ara no és el temps dels escarafalls. Allò que ha passat no era un partit de futbol en el que uns guanyen i els altres perden, sinó un pas més en el procés de construcció d’una societat democràtica en el que ningú no està per damunt de la llei.

I els catalans, en aquest moment del projecte, tenim el dret a viure la nostre realitat en pau i a que els responsables de les nostres institucions no ens imposin la seva frustració per què molts no la compartim, ni la volem compartir.