La setmana passada el Govern central ens va sorprendre amb la noticia d’una reducció dràstica de la despesa de l’Estat durant els propers tres anys i, val a dir que, en una primera audició, la música de la notícia sonava la mar de bé, atès que si els ingressos procedents dels tributs han disminuït com a conseqüència de la crisi i es preveu que continuïn baixant fins que no es produeixi la recuperació, sembla lògic que es prengui alguna mesura per evitar que el deute públic ens devori a tots.

Passada, però, la primera sensació sembla que els propòsits que animen la proposta no són tant clars com podria semblar a primera vista, sobre tot quan l’anunci es feia orfe de cap projecte de racionalització de l’estructura que causa la despesa i només anava acompanyat de la idea que la reducció es faria sense afectar l’anomenada “despesa social”.

En el primer aspecte, l’anunci té tota la pinta d’un brindis al sol tota vegada que si l’Estat manté els mateixos forats pels quals s’escolen els diners serà impossible que pugui complir allò que ha anunciat, sobre tot tenint en compte el creixement que han experimentat alguns capítols de despesa en els darrers anys, com ara l’augment del nombre de funcionaris, entre altres. Perquè cal recordar que aquí ningú parla de reduir l’administració o de contenir la burocràcia, sinó tot el contrari. A més crisi, més administració pública.

I quan a la despesa dita “social” he de confessar que només de sentir la paraula em poso a tremolar perquè crec que, a hores d’ara, tots els ciutadans ens hem adonat que sota l’etiqueta de “socials” s’amaguen massa coses. Algunes sens dubte que mereixen aquest qualificatiu, però tots sabem que n’hi ha moltes que de socials només en tenen el nom i aquí rau un dels punts més sospitosos de l’anunci.

Estem a la meitat de la legislatura i, si no hi ha res que precipiti els esdeveniments, d’aquí a dos anys hi haurà eleccions, per la qual cosa no és previsible que en aquest període hi hagi cap retallada de les despeses públiques que van destinades a guanyar fidelitats i a comprar vots. Així de cru i clar.

Llavors, on es produiran les retallades?

Jo diria que els que intueixen que els tornarà a tocar el rebre ja s’estan preparant.

La convocatòria del govern central per escollir un lloc en el qual construir un magatzem de residus nuclears ha tornat a posar en solfa l’activisme contra l’energia atòmica al punt que amb el simple anunci que un municipi català es plantejava de presentar la seva candidatura per tenir la instal·lació s’han desfermat tots els diables. Els dirigents del partit de l’alcalde l’han amenaçat públicament amb suspendre’l de militància si segueix amb el seu capteniment i els altres partits han organitzat un carnaval al qual, el diumenge passat, van assistir totes les “vedettes” que tenien disponibles, presidents i secretaris generals inclosos, per rebutjar la idea de forma preventiva.

Catalunya nuclear? No, gràcies. A Catalunya sembla que ja en tenim prou amb tres centrals, dues a Ascó i una a Vandellós, de manera que la ració nuclear catalana que ja està coberta. Ara el que pertoca és que els residus, inclosos els que generem els catalans, se’ls mengin altres.

Però no tothom comparteix aquesta manera de veure les coses. N’hi ha que a més de posar-hi genitals hi esmercen una mica d’intel·ligència i, al menys, es plantegen dubtes.

Per exemple, algú s’ha plantejat mai els costos que ha tingut l’antinuclearisme? S’han parat a calcular els milions de tones de combustibles fòssils i derivats del petroli que s’han cremat i, en conseqüència, els milions de tones de gasos d’efecte hivernacle que s’han llançat a l’atmosfera a compte del “nuclear? No gràcies”? Dit d’altra manera, si és cert que la combustió de combustibles fòssils i derivats del petroli dóna lloc a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, quina responsabilitat tenen els antinuclears en l’escalfament del planeta amb les seves accions per frenar o impedir l’ús de l’energia atòmica?

L’antinuclearisme ideològic no és una doctrina inofensiva. Ni molt menys.

El fet de no tenir instal·lacions nuclears no suposa cap avantatge des del punt de vista de la capacitat de producció energètica i, d’altra banda, no protegeix dels mals reals o imaginaris que suposadament pot comportar tenir a prop centrals elèctriques mogudes per reactors nuclears, com va quedar demostrat amb l’accident de Txernòbil.

D’altra banda, portar l’oposició a l’energia nuclear fins a l’extrem té moltes conseqüències. A Espanya ho hem vist amb els nostres ulls i ho hem pagat de la nostra butxaca. I ben car, per cert. La moratòria nuclear ens va convertir en un país dependent d’altres fonts energètiques, com el petroli i el gas, i ens va inflar la factura elèctrica tant a les empreses com als particulars que vam haver de pagar les centrals que es van obligar a tancar amb recàrrecs al rebut de la llum que van pujar alguns bilions de pessetes.

L’energia nuclear és una energia neta, encara que produeixi residus quin emmagatzematge planteja problemes. Però l’energia elèctrica obtinguda amb la combustió de gas i petroli produeix una quantitat immensa de gasos d’efecte hivernacle, de manera que en els darrers 40 anys s’ha produït una gran paradoxa consistent en que, per a no produir energia en centrals atòmiques, ho hem fet amb centrals tèrmiques que, si s’ha de creure als ecologistes, amb les seves emissions han causat molt més danys al planeta que totes les centrals nuclears juntes i els residus que produeixen.

El 2010, a Catalunya, és any d’eleccions i, per les primeres coses que es comencen a veure, la campanya electoral promet ser divertida. Sembla que aquesta vegada tots els candidats volen ser Obama. Bé, això s’ha de matisar en el sentit que volen fer com Obama, és a dir, guanyar les eleccions fent una campanya “a l’americana”, encara que aquí la facin a la catalana.

Però suposo que tothom, llevat d’alguns candidats, sap que això no és Amèrica i, per tant, el risc de convertir la carrera cap a la casa dels canonges (que no a la casa blanca) en un carnaval no tant sols no és improbable, sinó que més aviat sembla inevitable. Vaja que, sabent quins seran alguns dels candidats i sent previsibles els respectius programes electorals, no me’ls imagino llançant eslògans de l’estil de l’obamià “yes, we can” o semblants, quan els temes que ocupen l’escenari polític català està a les antípodes de les qüestions que preocupen als americans, una vegada vist i comprovat que aquí allò que capta l’atenció del respectable té a veure amb coses molt diferents. Mentre allà pugnen per ser la potència hegemònica del món, aquí ens estem “menjant el coco” per posar-nos d’acord sobre què volem ser quan siguem grans.

I de la mateixa manera que per aquests verals no valen els mateixos arguments que allà, sospito que aquesta cosa de la desafecció dels ciutadans respecte dels polítics també promet fer avenços espectaculars. Si allà poden, aquí “we can not”, o dit en català corrent, no podem ni volent. És una qüestió de simple credibilitat. Els catalans ja no es creiem res i menys les promeses electorals que tots sabem que no es podran complir, perquè són impossibles.

Aquí, per recuperar terreny, només hi ha la possibilitat de fer les coses a l’inrevés que a la resta del planeta. En lloc de promeses sobre allò que faran, els catalans necessitem que els candidats ens diguin què és allò que no faran i, si m’apuren molt, les que desfaran. I a més a més, cal que ens ho diguin de manera que ens els puguem creure.

Portem trenta anys de democràcia i ja comença a ser hora de canviar la carta als reis de l’orient per quelcom més seriós que, inevitablement, ha de començar pel compromís ètic de cada candidat de fer les coses d’una altra manera. Sinó ho fan, ja saben. Els catalans, a més de no creure-se’ls, ni tant sols els voten.

A voltes amb el tema del nou Estatut, encara és hora que he de sentir reivindicar a ningú la dignitat del ciutadà corrent. La d’aquell que, desprès d’anys de dictadura, va votar afirmativament a la Constitució i va empenyorar la seva paraula en un projecte que intentava passar pàgina d’una herència enverinada.

Perquè cal recordar que l’any 1978 van ser molts els ciutadans que van acceptar tancar un capítol de la història d’aquest país sense trencadissa, passant a l’arxiu del record la confrontació estèril entre els uns i els altres, acceptant que, entre totes les solucions possibles, la de la reconciliació era la més assenyada. En la sortida que van escollir no hi havia vencedors ni vençuts i permetia mirar endavant sense recança.

Un any més tard, van votar que Catalunya es convertís en una comunitat autònoma, plenament conscients que l’Estatut inaugurava una nova etapa que plantejava un futur que ni els més agosarats s’imaginaven.

Han passat 30 anys i molts d’aquells ciutadans, vistos els resultats, han assumit plenament l’encert d’aquella decisió en la mesura que ha demostrat la seva validesa per donar estabilitat i benestar al país. No tant sols no es penedeixen del seu vot sinó que, si tornessin a ser consultats en els mateixos termes, de ben segur que respondrien tornant a recolzar el projecte.

Aquella gent, que els anys 78 i 79 eren la majoria i que segurament encara ho son, també té dret a reivindicar la seva dignitat. La dignitat del ciutadà lleial. Del que compleix la seva paraula. La del que, integrat en la majoria silenciosa, paga els seus impostos i no s’ofèn si serveixen per millorar el benestar de la majoria.

Molts d’aquells no volen tornar a escriure la història. Desprès de molts anys esperant ja ho van fer. Ara no volen nous dilemes que els enfrontin amb els seus fantasmes. Ara no volen aventures, sinó certeses.

No volen que l’Estatut els torni a enfrontar amb ningú i no els importa que el Tribunal Constitucional el posi en línia amb allò que en el seu dia van votar. Era el que volien i és el que volen.

Per dignitat.

La co-presidència espanyola de la Unió Europea no ha començat amb gaire bon peu. El dia 2 de gener la premsa internacional li va donar la benvinguda mostrant el seu escepticisme amb diverses editorials i articles d’opinió que posaven en dubte la capacitat del govern espanyol per tirar endavant els 24 objectius prioritaris que s’ha marcat per aquest semestre que, atesa la situació econòmica del nostre país, semblen absolutament inassolibles.

Espanya que, juntament amb Portugal, Irlanda i Grècia, comparteix el trist privilegi d’anar a la cua de quasi tots els indicadors (atur, endeutament, etc.) no té crèdit. No d’ara, sinó de fa temps. És per això que amb les inicials dels noms dels quatre països que anem a remolc ens han batejat com els PIGS (els porcs en anglès), que és una manera de considerar-nos quelcom així com la púrria d’Europa.

I ahir, per si no n’hi havia prou de brometes, un brètol va substituir la fotografia del President Zapatero que apareixia a la pàgina web oficial de la presidència europea per la imatge de l’actor britànic que protagonitza la sèrie de televisió “Mr. Bean” cosa que, tenint en compte el paper del personatge i que el seu nom en anglès vol dir fava, no deixa de ser un sarcasme que ens acaba de retratar.

Fins aquí els fets, que no els he citat per posar més llenya al foc ni fer estelles dels personatges concernits, sinó per posar de relleu l’evidència que no tenim prestigi. No el tenen els nostres representants, però tampoc no el tenim com a país. I és lamentable que siguem objecte de la riota internacional, i que es riguin de nosaltres els mitjans de comunicació i els bromistes d’arreu del continent.

Això passa per moltes raons que seria llarg d’explicar però, sobre tot, perquè a base de renúncies i de no fer els deures (o de fer-los malament) aquest país dona la sensació d’estar sumit en l’abúlia, intoxicat, adormit (o mort). Aquí ja ningú no diu “aquesta boca és meva”, perquè sembla que ningú no tingui res a dir, llevat de demanar diners a l’administració. Com tampoc no sembla que hi hagi ningú disposat a fer cap sacrifici, per a res ni per a ningú. Tothom es lamenta però ningú no es mou, mentre els que manen ens volen fer creure que tenen la solució per a tots els problemes, els de les persones, els del país, els del continent i, posats a fer, els del planeta. Però tots sabem que no és veritat. Per no tenir, no tenen ni la solució pels endarreriments de la Renfe com s’ha vist, però sembla que si fem veure que ens els creiem quedem dispensats de resoldre els problemes pel nostre compte o, al menys, d’intentar-ho.

I així ens va.