Malgrat les vacances, em costa desconnectar.

Amb la que baixa, no puc deixar de llegir la premsa i seguir els auguris que porten les notícies.

Fa dies que no n’hi ha ni una de bona.

Des del punt de vista econòmic tot sembla abocar a la catàstrofe y des del punt de vista polític al desastre.

Sort que tenim el país que tenim.

El turisme tal vegada no ens arreglarà els problemes però segur que ens ajudarà a trampejar la tardor i el llarg hivern.

Mentre la borsa s’ensorra i el bonus espanyol marca màxims històrics, els turistes han tornat.

Es la nostra manera d’exportar i fer calaix.

Ha estat així durant molts anys i esperem que duri.

I, entre tant, allò que sembla inevitable, esperem que passi de pressa.

Tinc escassos coneixements d’economia, però allò que està passant darrerament em té veritablement preocupat.

Aquesta cosa que en diuen “els mercats” té un sistema de funcionament que em desconcerta, llevat que algú ens estigui donant gat per llebre o amagant l’ou.

Vegin sinó. Itàlia es suma a la llista dels països que tenen problemes econòmics i el diferencial del deute espanyol respecte de l’alemany bat records històrics i la borsa se’n va en orris. Es a dir, li passa com a aquell a qui li cau una avellana al peu i li surt sang de l’orella.

I no passa res, perquè Espanya no és Grècia, ni Portugal, ni Irlanda.

Vostès ho entenen?

Doncs jo no.

A aquestes alçades ja no entenc res.

Només sé que a base d’estirar més el braç que la màniga estem endeutats fins a les orelles i molts, incloses les administracions públiques, ja no poden pagar els deutes.

Però fins aquí.

La resta em sembla un embolic de dimensions còsmiques que no puc entendre.

Serà que necessito unes vacances i desconnectar per, a la tornada, veure-ho una mica més clar?

No ho sé, però amb el seu permís ho provaré.

Fins a la tornada amics.

A propòsit del que està passant aquest dies a la SGAE crec que resulta oportú fer un comentari sobre els drets d’autor i comparar la situació del nostre país en relació amb altres.

Si centrem la qüestió en l’àmbit del cinema, atès que segurament és el que ha fet més soroll en contra d’allò que en diuen la “pirateria”, cal dir que ens trobem davant d’un fenomen peculiar vist que els autors espanyols tendeixen a voler un tracte similar al que exigeixen els nord americans que en aquest terreny són el referent. Però la primera cosa que cal constatar és que aquí les coses no són com a Amèrica. Aquí, només cal veure els crèdits de les pel·lícules per adonar-se que la producció s’entén d’una altra manera. Allà corre a càrrec d’inversors privats que posen els seus diners en un projecte cinematogràfic com qui inverteix en qualsevol altre negoci, per obtenir diners. A casa nostra un productor s’assembla més a un gestor de diners públics que, davant d’un projecte, es dedica a obtenir subvencions, invertint la mínima quantitat necessària per finançar la col·lecta entre els Ministeris, les Comunitats Autònomes i fins i tot les Diputacions i els Ajuntaments, cosa que es pot constatar veient els primers minuts de cada film.

Es a dir que aquí el “glamour” va a compte dels pressupostos públics.

En aquest escenari, els ciutadans, al menys els que paguen impostos, en el fons, són coproductors artístics des del moment que contribueixen a posar els recursos públics amb els quals es financen les pel·lícules de les quals els autors reivindiquen el dret exclusiu a percebre els resultats de la inversió feta amb els diners de tots. Com la majoria dels perceptors de subvencions, la gent del cinema creuen tenir el dret a obtenir els diners públics i a utilitzar-los com si fossin diners privats, perquè ells són els que fan cultura i sense ells i sense els ajuts que reben aquest país no produiria cap pel·lícula i des del punt de vista cultural deixaria d’existir. Per tant, en la seva versió, si Espanya ha d’ocupar un lloc en el món cultural cal que l’estat i les institucions es rasquin la butxaca.

Però com que les misèries no van mai soles, els ciutadans, a més de productors involuntaris o inconscients a través de les administracions, a sobre paguem el cànon sobre qualsevol suport que admeti una còpia digital de qualsevol cosa, de manera que, tant si fem còpies com si no les fem, paguem a l’avançada per poder-les fer i, en cas de fer-les, ens diuen pirates, i això no és just.

Els nord americans segurament tenen tota la raó quan es queixen de la manca de respecte dels drets d’autor, però aquí, si la industria cultural vol el mateix tracte, tal vegada caldria exigir-li que financi els projectes amb els seus diners i que renunciï a les subvencions i altres ajuts públics, perquè mentre les seves creacions siguin pagades amb els diners de tots aquí no hi pot haver pirateria sinó ús compartit d’una cosa que és de tots.

Per molta indignació que hi hagi al carrer no crec que per donar satisfacció a les reivindicacions dels manifestants ningú es plantegi reformar la constitució.

Tenim un sistema democràtic imperfecte. Qui ho dubte? Però la democràcia té les seves exigències, i la més fonamental de totes consisteix en tenir unes regles de joc.

Escoltant i llegint les propostes dels indignats ningú no pot quedar indiferent. Algunes són veritats com punys i altres formen part de l'essència del sistema. Ara bé, per molt enfadats que estiguin, la cridòria no és el mètode.

Agradi o no, els partits polítics estan pervistos a la carta magna com els instruments de la ciutadania per expressar el pluralisme polític, concórrer a la formació i manifestació de la voluntat popular i ser l'instrument fonamental per a la participació política. No hi ha alternatives i ni els grups de pressió, ni els moviments socials no estan previstos per a substituir-los.

Diu la dita popular que tots els camins porten a Roma, però això no vol dir que qualsevol camí porti a l'èxit. Per canviar el sistema no n'hi ha prou amb dir que s'ha de canviar sinó que a més s'ha de fer. Si els actuals partits creuen que no els representen la primera cosa que han de fer és procurar que els que governin en el futur els representin i que apliquin els seus principis.

Per tant, als indignats només els queden tres camins: convertir el seu moviment en un partit polític, promoure la participació de tots els seus membres en els partits ja constituïts o optar per la via de la revolució.

Evidentment cadascú és lliure d'escollir el camí que més li convingui però, una vegada proclamats els principis en manifestos i pancartes, crec que una petita dosi d'intel·ligència aplicada a la resolució del problema porta inevitablement a participar d'una manera activa en política, sobre tot si a més d'estar indignats creuen honestament que la seva recepta pot millorar la vida de la resta de la gent.

Perquè si no és per a això, per què serveix la política?

Hi ha una diferència teòrica entre exercir un mandat representatiu i fer una feina. Per entendre-ho d’una manera senzilla es pot dir que els que guanyen unes eleccions reben l’encàrrec de representar a aquells que els han elegit i dirigir en nom seu una institució democràtica (per exemple un ajuntament) fixant objectius segons el programa electoral amb el que es van presentar. Però els càrrecs representatius no són elegits per fer una feina. La feina la fan els funcionaris, no els polítics.

D’aquí que, en tota institució democràtica hi hagi dos nivells d’actuació: un nivell polític, de caràcter merament representatiu, i un nivell administratiu, en el que els funcionaris fan funcionar les institucions segons allò que preveuen les lleis que regulen les seves tasques i competències. Normalment els funcionaris obtenen el seu càrrec aprovant unes oposicions, no guanyant unes eleccions.

Per tant, un càrrec polític en cap cas no és un funcionari de la institució per la qual ha estat elegit, encara que hi ha funcionaris (molts) que es presenten a les eleccions i són elegits, però no per a fer de funcionaris sinó de representants polítics. Ara bé, a base de confondre les coses, sigui per ignorància o per interès, el cert és que hi ha molts polítics que, una vegada guanyades les eleccions, s’integren en les institucions talment com si haguessin guanyat unes oposicions i es posen a fer de funcionaris buscant un “modus vivendi” que els permeti dedicar-se plenament a la política i guanyar-s’hi la vida.

I mentre ha durat el compte de la lletera ningú no ha fet massa escarafalls, però ara que pinten bastos valdria la pena revisar les coses per posar-les allà on pertoca, tenint en compte algunes idees bàsiques:
1. Ningú no està obligat a dedicar-se a la política. 2. Representar als ciutadans i treballar a l’administració són coses diferents. 3. Hi ha càrrecs que requereixen una especial dedicació i justifiquen un sou. 4. A la resta de supòsits als polítics els han de ser rescabalades les despeses que els comporti l’exercici de les seves funcions. 5. I qui vulgui ser funcionari que no faci trampa i vagi pel conducte legal.

La qüestió no és una broma. Amb el resultat electoral del dia 22 de maig, es calcula que entre polítics no elegits, càrrecs de confiança i gent “posada a dit” en ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes, a partir de l’11 de juny hi haurà unes 40.000 persones que es quedaran a l’atur (mentre altres que són funcionaris i tornaran als seus llocs), en una imatge descarnada d’una realitat pròpia del segle XIX (les “cesantias”) que es perpetua en el segle XXI.

En els últims anys algú havia volgut fer creure a l’opinió pública que tot allò que gasten les administracions públiques pot portar l’etiqueta de “despesa social”. Amb aquesta excusa els pressupostos d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, autonomies i el mateix estat han crescut com un globus fins al punt que no és exagerat parlar de la bombolla de les despeses públiques.

Emprant la denominació de “despesa social” com si fos un talismà, s’han inflat els pressupostos com si els diners públics, en lloc de sortir de les butxaques dels ciutadans, s’alimentessin per art d’encantament com la bóta de Sant Ferriol. I ha durat fins que la gent ha dit prou.

A aquestes alçades de la vida tothom sap que cada despesa de l’administració s’ha de pagar. D’una manera o altra, però sempre s’ha de pagar. En èpoques de bonança econòmica, a més dels impostos, amb les plus vàlues i altres miratges, i en temps de vaques magres esgarrapant d’allà on es pugui, si cal de la misèria, amb l’excusa de la solidaritat o qualsevol altra.

Però vet ací que a vegades el llenguatge traeix l’inconscient i quan el nou govern ha hagut de començar a reduir despeses els que les havien introduït en el pressupost han parlat de retallades, evidentment acompanyades de la paraula socials per posar més èmfasi a l’expressió, sense tenir en compte que precisament “retallar”, segons el diccionari, vol dir “tallar allò que sobra”, és a dir l’excés, allò que ultrapassa la mesura, en un exercici descriptiu involuntari que ha delatat clarament la seva jugada, posant en evidència que en els últims anys s’ha aprofitat la gestió del pressupost per estirar més el braç que la màniga, generosament, segons aquella teoria segons la qual per posar una grapa en un paper és millor que ho facin dues persones que no pas una, perquè entre dos queda més ben enganxada.

Però la cosa ha arribat fins aquí! Ha costat, però aquest diumenge l’electorat ha dit que s’ha acabat la gresca, sigui social o no. I, oh paradoxes de la vida, als guanyadors els tocarà la feina ingrata de desinflar el globus, de punxar la bombolla o com se’n vulgui dir, fins a aprimar l’administració pública al nivell que sigui sostenible per un país com el nostre, senzillament posant-la a la mida que entre tots podem pagar, que no per això ha de ser pitjor que una altra.

Ah! Me’n oblidava. I aprofitar l’ocasió per fer neteja, que sota la catifa hi deu haver molta brossa.

Si la capacitat de mobilització de la gent és indicadora d’alguna cosa és evident que en aquest país estem fotuts. Per no mobilitzar-se aquí no ho fan ni els sindicats, ni els que estan aturats. Tot just ahir van sortir de casa uns quants milers de manifestants per demanar democràcia real i protestar contra el sistema financer a qui atribueixen tots els seus mals.

Tanmateix, si la capacitat de rebel·lar-se emprenent solucions per compte propi pot ser considerada com indicadora d’alguna altra cosa, en aquest país encara estem més fotuts. Sense certeses i assumint riscos aquí tampoc no es mou ningú.

Com pot tirar endavant un país apàtic, en el que ningú no té la culpa de res i en el que la majoria espera que li resolguin els problemes els altres?

Som un país pobre d’esperit i de butxaca que, a sobre, està endeutat fins a les orelles. No tenim petroli ni matèries primes. La nostra agricultura depèn absolutament dels ajuts europeus. La indústria o bé fabrica productes de poc valor afegit o depèn de tecnologies alienes. Quan deixem de posar rajols, en la única cosa que excel·lim és en la producció d’aturats. Tenim sort que, gràcies als conflictes dels nostres competidors de la ribera sud de la Mediterrània, enguany continuarem tenint turistes.

I en aquest escenari ens enfrontem a unes eleccions municipals (i autonòmiques a la resta de l’Estat) en les que tots els candidats, després d’anunciar que la seva prioritat és l’atur, han competit en vendre fum i en explicar el conte de la lletera, demostrant que també en aquest aspecte estem fotuts. Quins governs ens ofereixen? I quines administracions més galdoses.

No he vist ni llegit ni una sola proposta que parli d’estalviar, ni d’optimitzar, ni de racionalitzar els recursos disponibles. Ni tant sols he sentit que cap dels candidats es comprometi a pagar als proveïdors, o a reduir la burocràcia, o a lluitar contra la picaresca, que és com aquí en diem a la corrupció.

Vaja com per que el diumenge vinent sortim tots a votar en massa, entusiasmats amb la seguretat de que, en el millor dels casos, tindrem quatre anys més del mateix, només que més endeutats i més pobres.

En menys d’una setmana de campanya electoral els candidats als diferents municipis ja han fet propostes per omplir una enciclopèdia de despropòsits. Algunes perquè fan referència a coses que mai no han estat competència dels ajuntaments i que, llevat que el sol un dia d’aquests surti per ponent, no ho seran mai, altres perquè no hi ha ajuntament, per ric que fos, que les pugui pagar i la majoria perquè, en l’estat actual de les finances municipals, són de compliment absolutament impossible, fins i tot en el cas que els toqués la rifa.

Fins ara no he sentit ni una sola proposta que permeti pensar que el candidat de torn sap allà on s’ha posat o que tingui la més remota idea de la situació de l’ajuntament que vol governar.
I crec que no hi ha dret. Les eleccions no són una broma ni un concurs per veure qui la diu més grossa. Els resultats de prendre-se-les a la lleugera amb la frivolitat que permetien els temps de les vaques grasses és el que podem veure arreu del país. L’ajuntament que no està en fallida ho estarà abans no s’acabi l’any i això no obstant, ignorant aquesta realitat, n’hi ha que es presenten a les eleccions anunciant que si els voten encara l’acabaran d’arruïnar.

I em pregunto a quin país vivim.

Amb aquest panorama el proper dia 22 serà molt difícil sortir de casa per anar a votar. Si la campanya no comença a virar cap a la seriositat, i els candidats no ofereixen res millor que fer bertranades i estirar més el braç que la màniga m’imagino que guanyarà l’abstenció, i tal com van les coses d’aquest país és la última cosa que ens faltava.

Si els que s’ofereixen per a governar no es guanyen la confiança de la gent i els ciutadans es desentenen definitivament de la política, fins i tot de la municipal que és la que tenen més a prop, el futur col·lectiu començarà a pintar molt negre.

Sort que a Girona sempre ens quedarà el Tarlà.

El Tarlà de l’Argenteria

Els aturats ja quasi són cinc milions i la manera d’entomar el problema fa escruixir. Donar feina a tanta gent no és gens fàcil i posar cara de circumstàncies, donar la culpa al govern o parar la mà per veure què cau no arreglarà el problema. Com tampoc no el solucionarà parapetar-se darrera dels que estan ocupats per defensar a ultrança uns llocs de treball i unes condicions laborals insostenibles, que impliquen un model social en els que uns ho tinguin tot mentre la resta no tingui res.

Es sabut que la solidaritat ben entesa, com la caritat, comença per un mateix, però a aquestes alçades no és lògic seguir actuant com aquell que no passa res.

Donar feina a molta gent i alhora mantenir les condicions de treball dels temps de les vaques grasses no és possible, i deixar a uns quants milions de ciutadans condemnats a subsistir dels ajuts públics i a la desesperança és una imprudència, a part d’una injustícia. Aquest país no pot tornar a ser part del tercer món ni que sigui per dignitat, ni s’ha de convertir en un polvorí social per ser incapaç de donar una sortida a la gent que es va quedant al marge i que no pot seguir.

I la pregunta inevitable és: i això com es fa?

Doncs segurament mirant enrere i explorar els passos que va seguir aquesta societat per sortir de la misèria abans de convertir-se a la modernitat, i resseguir-los. Qui sap si tornant al camp per a repoblar els pobles que en els últims anys han quedat deserts, per tornar a posar en valor les terres que han quedat ermes, recuperant les pastures i produint per a sobreviure, una part dels que no tenen res recuperarien l’autoestima?

Abans es deia que per pal·liar la fam al món era millor donar a la gent una canya i ensenyar-los a pescar que no pas donar-los el peix. Doncs, ara tenim davant l’oportunitat de posar-ho a la pràctica. Segur que molts dels que ara no tenen altre remei que rebre un ajut es sentirien millor si poguessin procurar-se el pa dels seus fills treballant un tros de terra i criant alguns animals. De la mateixa manera que ho van fer els nostres pares o els nostres avis per donar-nos accés a una vida a la ciutat i per que la majoria ni tant sols haguem de doblar l’esquena.

He llegit a la premsa d’aquest matí que “Godrej and Boyce”, de Bombai, a l’Índia, l’última fàbrica de màquines d’escriure que quedava al món, ha tancat definitivament les seves portes posant fi a una època en la que aquelles andròmines van ser les substitutes de la lletra manuscrita.

La notícia m’ha portat a recordar, no sense una certa nostàlgia, les “Underwood” i “Olivetti” que inundaven les oficines de la meva infància i joventut; el paper ceba i el paper carbó amb els que fèiem còpies, picant el teclat mecànic enèrgicament per fer-ne les suficients sense necessitat de teclejar el mateix text més d’una vegada, encara que l’última fulla fos poc menys que il·legible.

Per obtenir bones còpies no calia més energia que un bon esmorzar. que sempre ha estat l’energia renovable per excel·lència.

I, per posar un contrast a la notícia, la casualitat ha fet que a l’arribar a l’oficina m’hagi trobat amb l’ordinador contaminat amb un virus, i un munt de feina per fer. Paradoxes de la modernitat.

Sort que, si aconsegueixo resoldre el problema, d’aquí a una estona podré fer el mateix que fa anys feia amb la vella “Lexicon 80”, després de condemnar la meva ànima dient inaudibles paraulotes impropies d’una persona educada.

Que hi farem. En els temps que corren és millor tenir feina i males eines que bones eines i res per a fer. O no?

A l’hora d’opinar, la ignorància pot fer cometre alguna imprudència però, a risc de dir alguna bertranada, no puc deixar d’expressar el meu astorament amb la situació de la sanitat. Senzillament tinc la sensació que alguna cosa grossa no rutlla i que, a sobre, algú s’entesta a donar-nos gat per llebre.

Si ho entenc bé hi ha un sistema públic que, al menys en teoria, dona cobertura sanitària universal i que contribuïm a finançar quasi tots, per no dir tots, i que devora recursos públics de forma insaciable fins a convertir-se en un forat negre dels pressupostos pel qual s’escolen els diners sense aturador al punt que el govern, que està arruïnat i que no pot pagar, s’ha vist obligat a anunciar una retallada en les despeses que ha posat en peu de guerra a tots els professionals del sector. I això ha passat a les portes d’unes eleccions municipals en les que la coalició que governa es juga la credibilitat davant d’una oposició, recentment aparcada del poder, que està disposada a tot per fer creure a la ciutadania el contrari del que tothom sap i és que tenen una bona part de la culpa del què està passant. Per tant, han d’estar molt malament les coses per jugar-se-la d’aquesta manera.

Però resulta que tot plegat està passant quan el sistema públic comparteix l’oferta amb un sistema privat que també es finança de la butxaca dels contribuents i que no sembla que, al menys a curt termini, hagi de tancar la botiga. Vull dir que una de les xarxes, que tot i ser universal no és utilitzada per tots els ciutadans, es finança amb cotitzacions i impostos públics que els ciutadans no es poden escapolir de pagar i això no obstant fa aigües. I l’altre, que és essencialment privada, està finançada voluntariament per una part dels mateixos ciutadans que paguen la pública i, això no obstant, aguanta.

Segur que tot plegat té infinitat d’explicacions, a quina més rebuscada i esotèrica, però la realitat resulta sagnant. La sanitat que paguem tots i que, s’ha de dir, ha assolit un gran nivell de qualitat i prestigi professional i tècnic, està en fallida mentre l’altre sistema, que paguen una part dels mateixos ciutadans que fan possible la xarxa pública, i que consumeix menys recursos va tirant.

Això sense tenir en compte que si només existís el sistema públic fa anys i panys que, a més d’estar en bancarrota, estaria col·lapsat per l’allau de pacients que ara reben assistència privada. I la veritat no ho entenc.

Segur que si els professionals han posat el crit al cel i protesten per les retallades deuen tenir tota la raó del món, però quan s’hagin desfogat estaria bé que ens donessin alguna explicació a la resta de ciutadans sobre com podríem optimitzar millor els recursos disponibles per aprofitar el conjunt de l’oferta sanitària, pública i privada, de forma suportable. Tant sols per fer-nos creure que, a més dels seus legítims interessos personals i corporatius, els interessa el servei als ciutadans que els paguen.

Portugal està en hores baixes i sembla que només s’interessen pel seu estat de salut financera per intervenir els seus comptes públics abans no arrossegui en la seva caiguda l’euro i qui sap si la resta d’economies de la zona.

Però no sempre ha estat així. Hi va haver temps en els que es propugnava la unió dels països que comparteixen la península ibèrica i, especialment a Catalunya, es defensava la idea com un element més per a reforçar la defensa de la pròpia identitat, recolzant la federació o confederació de les diverses nacions cridades a compartir l’espai ibèric.

Ho van defensar, entre altres, Cambó que en un discurs pronunciat el 26 de març de 1922 va arribar a afirmar que “sin Portugal no hay grandeza de España, y España no puede pensar en una confederación con Portugal sin resolver el pleito de Cataluña”, afegint que “la solución armónica del pleito catalán permitirá inmediatamente la confederación ibérica”; y el president Macià, que en un discurs adreçat al Parlament de Catalunya el juny de 1931, tot fent referència el pacte de Sant Sebastià, deia que en aquell document “va quedar segellat el pacte per portar la llibertat a tots el pobles de la Península”.

L’iberisme fins i tot va estar present en el manifest fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya, que en el diari El Matí del 7 de novembre de 1931 va proclamar que “exigim per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d’una Confederació Ibèrica lliurement pactada”.

Eren altres temps. Ara Portugal ja no té pretendents, ni Espanya l’alçada de mires per plantejar-se aventures d’aquesta naturalesa. Això que, malgrat la crua realitat de les xifres de la crisi, hi ha altres dades que podrien fer atractiva l’operació.

Espanya i Portugal, junts, seria el segon país de la Unió Europea en quan a superfície, darrera de França; seria el cinquè país en nombre d’habitants, i tindria l’onzè PIB del món. La seva influència conjunta abraçaria tot el continent americà, llevat dels Estats Units i Canadà. La seva situació estratègica entre la Mediterrània i l’Atlàntic guanyaria molts punts, i seu pes a la Unió Europea de ben segur que seria ben diferent del que té actualment un i altre per separat.

Quan manca la grandesa, prevalen les qüestions immediates, la visió del futur s’escurça i la política perd volada.

Es l’altra crisi. La de les idees.

Dos idees senzilles, encara que semblin de realització impossible:

Ens cal tenir més rics per tal d’augmentar la recaptació d’impostos.

I ens calen emprenedors que engeguin activitats noves o que reprenguin les que han quedat aturades per tal d’ocupar a la gent que no té feina.

L’Estat només recaptarà més si hi ha més persones i empreses amb capacitat per pagar, i l’atur només pot disminuir si augmenta el nombre d’empreses i activitats que ocupin gent.

Com aconseguir ambdós objectius en èpoques de crisi?

Sembla la pregunta del milió però, si no es troba la resposta de forma immediata, al ritme que anem aviat serà la pregunta dels cinc milions. La gent ha de guanyar diners i pagar impostos, i per tal que la gent guanyi diners cal que tingui feina.

No serà que la solució del problema s’enfoca de forma inadequada?

Fa mesos que es dona voltes entorn de la relació estat-sistema bancari-mercats financers, perquè l’Estat és el primer consumidor de recursos, i tal vegada s’estiguin deixant de banda altres consideracions.

Per quadrar els comptes tal vegada sigui imprescindible que l’administració redueixi despeses, però si aquest esforç no va acompanyat de noves activitats que generin llocs de treball i riquesa, l’única cosa que es fa és obrir un pou sense fons que ens pot acabar engolint a tots.

A part dels problemes derivats del sector immobiliari, tal vegada la nacionalització de les caixes sigui un instrument per fer una autèntica política d’habitatge més enllà de l’habitual bla, bla bla; per dinamitzar el mercat del diner, obrint expectatives de crèdit i adoptant mesures de competència real entre les entitats financeres, tot trencant la dinàmica d’un sector (el de les caixes d’estalvi) que ara mateix sembla dominat per la idea de salvar els mobles encara que s’ensorri la casa.

Algú té alguna idea més?

Quan es parla de bancs i caixes a mi no em surten els números. Tot just fa un parell d’anys semblava que teníem un sistema financer a prova de bomba i de sobte sembla que hi ha unes quantes caixes a punt per portar els llibres al jutjat. Tant és així que les tres primeres que han en senyat les cartes (és un dir, perquè allò que realment han fet és dir els diners que necessiten per no fer fallida) han dit que els falten 6.500 milions d’euros. Poca broma, eh? Tenint en compte que tot el pressupost d’un any de la Generalitat, inclosa la sanitat i ensenyament, està por sota dels 40.000 es pot dir que es tracta d’una xifra astronòmica que ha de sortir de les butxaques de tots.

Son els números de la crisi o resulta que aprofitant l’avinentesa pretenen que els resolem els errors comesos al llarg de tota la seva historia? Perquè cal que ningú no ho oblidi, com que darrera de tot ajut públic i subvenció hi ha els impostos, cada euro que surt del pressupost de l’estat el paguem tots, de manera que ara toca pagar els plats trencats a tots.

Personalment crec que és un disbarat. Perquè, a aquest pas, acabarem pagant tots els ciris trencats.

Oi que l’estat assegura fins a 100.000 euros dels dipòsits de cada estalviador en les entitats financeres? Doncs, ben sumat, segurament entre tots ens sortiria més barat pagar aquesta garantia que pagar el rescat.

És una qüestió de sentit comú: mentre les coses van anar bé tots van tirar pel tarot gros, sense prendre precaucions, i es van repartir tot el pastís, i ara que van mal dades, hem de finançar les pèrdues dels riscos comercials mal escollits o de les inversions equivocades? I quan les coses tornin a anar bé que es oensen? Que ens donaran les gràcies o que ens continuaran cobrant fins l’aire que respirem com si no hagués passat res?

Què donen a canvi de l’ajut? Ofereixen alguna solució per als milers de persones que estan entrampades amb les hipoteques? Veritat que no? Doncs que els paguin amb la mateixa moneda.

I sinó que els nacionalitzin, que per això governen les esquerres. O en realitat és que els que governen són una altres?

No sé, com deia al començament, a aquestes alçades de la comèdia no entenc absolutament res.

Ja hi tornem a ser: “a l’Àfrica minyons a matar moros, a matar moros, a l’Àfrica minyons a matar moros amb canons” i ara amb avions.

Aquesta vegada, però, no pas per recolzar una revolta pacífica contra el sàtrapa de torn, sinó per salvar a uns suposats civils quina identitat, filiació i fins no s’ha donat a conèixer, que estan en guerra a l’interior del seu propi país, amb armes automàtiques, canons antiaeris i metralladores pesades muntats sobre vehicles de turisme que s’ignora d’on van sortir o que els van proveir els aliats que ara van al seu rescat abans no els esclafin.

Ara toca anar a la guerra, a saber perquè, i hi anem.

L’acció armada s’ha justificat en el fet que el dictador és un impresentable (cosa que sabia tothom des de fa anys), que no respecta els drets humans ni la voluntat dels seus conciutadans, com si això fos un tret distintiu de Líbia, perquè si aquest és el motiu real podríem intervenir en altres paísos del món en els que encara està més justificat i no ho fem.

Perquè una cosa és que França o el Regne Unit vulguin defensar la seva presència estratègica en la regió i altra que Espanya, que mai no ha pintat res més enllà del Marroc, del Sàhara o de Guinea Equatorial, vulgui treure pit en una regió en la que mai no ha estat present i en la que ningú no l’espera.

Es tracta de fer el fatxenda al costat dels socis europeus per fer-se perdonar el no a la guerra que tants amics ens va fer guanyar, o del que es tracta és de captar enemics allà o encara no en teníem?

La resposta ja la tindrem aviat. De moment ja som pel tros en la primera acció ofensiva exterior de la democràcia.

Fins ara hem donat suport polític a accions militars, i només havíem intervingut amb forces d’interposició o de pacificació o amb ajuda humanitària, però aquesta vegada anem a totes amb permís per disparar.

I de les conseqüències ja en sentirem a parlar. Només és qüestió de temps.

Catàstrofes com la que acaba d’ocórrer al Japó suposo que ens haurien de servir per reflexionar i aprendre de les experiències viscudes en la pell dels altres sense necessitat de patir-ne personalment les conseqüències.

Tal vegada sigui una manera molt poc fraternal de plantejar les coses, però davant d’un desastre en el que poques coses es poden fer per pal·liar-ne els efectes, pensar una mica sobre la desgràcia aliena i la manera com l’afronten les víctimes que la pateixen no ha de fer cap mal a ningú que vulgui apropar-se a analitzar una tragèdia que podríem patir qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment de la nostra vida.

Situacions com la que està vivint el Japó posen en evidència que els humans som com les formigues d’un jardí a mercè dels elements desfermats de la natura davant dels quals la sensació d’impotència és absoluta.

I això, que no és cap descobriment, està comprovat que porta a les persones a afrontar-ho de maneres molt diverses. En aquest sentit hem de reconèixer que els japonesos són gent exemplar. La serenitat i el civisme que han demostrat i la capacitat per a sobreposar-se a les adversitats son una lliçó de la que tots podríem prendre nota.

Japó, devastat, se’n sortirà.

I a mi m’agradaria tenir la convicció que el meu país, amb problemes molt més petits, també aixecarà el cap encara que, veient l’esperit derrotat dels meus conciutadans, sovint dubto que en siguem capaços.

A una amiga meva l’ajuntament del meu poble li vol cobrar una multa “pel morro”. I per Déu que la hi cobrarà.

La meva amiga en assabentar-se per mitjà d’un requeriment que l’ajuntament li vol embargar els seus béns va voler esbrinar els motius de la mesura i, després de perdre un matí de finestreta en finestreta, va arribar a saber que, segons diu la corporació, fa quatre anys va ser denunciada per parlar pel mòbil mentre conduia per un carrer de la ciutat.

La van denunciar a ella que no parla per telèfon en el cotxe ni quan va d’acompanyant. Però mai no va saber que algú ho havia fet. Tampoc li van fer saber que l’havien sancionat, fins que, rascant rascant, n’ha tret l’entrellat.

Resulta que té un cotxe amb alguns anys i que quan el va comprar tenia un domicili diferent a l’actual en el qual paga religiosament els impostos i les taxes municipals. Però sembla ser que l’ajuntament, que la té empadronada i que sap on fer-li saber tot allò que li convé, en temes de circulació, amb qui es relaciona és amb els vehicles, de manera que és al cotxe a qui fan les notificacions.

I com que el seu cotxe no parla (m’imagino que com la resta de cotxes del món), la meva amiga no va saber res fins que l’ajuntament ha volgut cobrar-li la llufa, per a la qual cosa la corporació ja no s’ha comunicat amb el cotxe (fins aquí podíem arribar) sinó amb la seva propietària de la qual s’han adonat, com per art d’encantament, que tenia l’adreça ara que ja no té cap possibilitat de defensar-se.

Així és com li hauran pispat 130 euros de l’ala (equivalents a 21.630 peles de les d’abans). És a dir, una cinquena part del salari mínim, per la cara.

I encara hi ha qui els vota.

Quan no és un ajuntament és una empresa pública i sinó qualsevol entitat, institució o organització vinculada amb alguna administració pública. Tant se val. Però no passa setmana que no rebem alguna notícia desagradable relacionada amb la corrupció, encara que en aquest país, tant amant dels eufemismes, l’anomenem picaresca.

Però tothom fa com si sentís ploure. Els que es podrien sentir al·ludits, es posen les mans a la butxaca, miren al cel, xiulen i caminen donant cops de peu a les pedres reals o imaginaries que troben al seu pas. La resta de ciutadans no fan res, ni diuen res, en l’actitud entre resignada i abatuda dels que saben que contra aquesta plaga no hi ha res a fer, i si hi hagués alguna cosa a fer està en mans dels que remenen les cireres i s’unten les mans fins al colze, que és tant com acceptar el problema com a part intrínseca de la manera de ser del país. Mal que ens pesi.

El capdavall, què es pot fer contra la corrupció? Si algú ho sap, calla i mira cap a un altre costat i els que diuen saber-ho proposen bertranades com ara que tots els corruptes s’han de tancar a la presó o coses semblants que la majoria de la gent escolta de la manera sorneguera com ho fan els incrèduls que saben que els focs d’artifici són per la festa major però no pels dies feiners. Senzillament perquè no hi ha prou presons per encabir tanta gent.

En campanya electoral, però, ja seria hora que els programes dels candidats comencessin a incloure alguna cosa relativa a la matèria, ni que sigui per posar el tema sobre la taula de debat.

Ara és un bon moment. Com mai. Les administracions estan en fallida i en els propers anys no és previsible que aixequin el cap. Vaja, és impensable que els ciutadans estiguin a la ruïna i que les administracions nedin en l’abundància. Per tant, de promeses electorals que suposin despesa probablement no se’n pugui complir ni una, i no cal que les facin. I si no poden prometre res, ni es previsible que puguin fer gaire més que gestionar la misèria, què faran en les properes legislatures? Doncs podrien aprofitar per endreçar la paradeta.

Si els que resulten elegits volen, poden fer molt, inclús poden posar en marxa algun sistema per assegurar la gestió ètica de l’administració en la que surtin elegits, que és la manera com a la resta del món es lluita contra la corrupció.

Tal vegada encara no n’han sentit a parlar d’això, però els convé saber com funciona i plantejar-se si ho poden aplicar. Si no poden passar a la història per fer les obres públiques que no poden pagar, al menys podrien ser recordats com els primers que van començar a fer neteja, que no és poc.

Dels 4 milions d’euros que va costar la pel·lícula que va guanyar el premi Goya el 82% van ser sufragats pels contribuent mitjanant ajuts públics. L’altra notícia és que, abans de rebre el guardó, només havia recaptat amb ingressos de taquilla la quantitat de 800.000 euros, de manera que en cap cas els hauria pogut tornar si en lloc de subvencions a fons perdut haguessin estat crèdits.

Després, amb aquests diners, tot és “glamour” i catifa vermella, però ni a vostè ni a mi, amic lector, ningú no ens donarà les gràcies. Vatja, al menys a mi ni tant sols m’han convidat a veure la pel·lícula.

I no és l’únic cas, perquè sembla que en el cinema espanyol tot va així.

D’altra banda, casualment aquest cap de setmana vaig veure una notícia a la televisió segons la qual el sector de la pirotècnia està a punt de fer fallida perquè els ajuntaments que els van encarregar les traques i els focs artificials en els darrers anys no els han pagat.

Es a dir que últimament les festes de molts municipis que ja s’ha agafat el costum d’estirar més el braç que la màniga s’han celebrat a la salut dels proveïdors.

Llavors, per justificar-se, diuen que tenen un problema de finançament, i sembla que amb aquesta frase màgica quedin exonerats de tota responsabilitat.

Però resulta que el mateix problema el tenim la resta de mortals, sense la possibilitat de pronunciar cap frase exculpatòria, sinó que entre els que vivim de peus a terra el que no paga l’embarguen.

La qüestió és que entre els que viuen de la rifeta, com els del cinema, i els que viuen més enllà de les seves possibilitats a compte dels contribuents, com algunes administracions, estem en bancarrota.

Però ningú no parla de suprimir o de reduir les subvencions.

Com si això fos la bota de Sant Ferriol …

Estic segur que veient els esdeveniments de Tunísia i d’Egipte hem estat molts els que ens hem quedat sorpresos. En primer lloc perquè els esdeveniments s’han produït aquí al costat i ens han fet donar compte que dels nostres veïns no sabem res o gaire res. En segon lloc perquè encara ens resulta impactant que gent de cultura i tradició ben diferent de la nostra al capdavall comparteixi les mateixes aspiracions que nosaltres i es llanci al carrer per a defensar-les amb determinació.

Està clar que com a veïns no som gaire bons veïns. Hi ha qui pensa que és perquè tenim mala consciència de l’època colonial, però el cert és que els europeus mirem la ribera sud del Mediterrani amb molts prejudicis i amb una certa superioritat.

Per justificar-nos diem que la gent que ve d’allà no s’integra, que es manté al marge, que els costa adaptar-se al nostre sistema de vida i a les nostres costums, en definitiva, que no es deixen assimilar. Però són entre nosaltres i formen un col·lectiu nombrós, procedents principalment del Marroc, però també d’Algèria, de Mauritània, d’Egipte, de Tunísia, de Sudan i de Líbia.

En conjunt representen el 15% dels quasi 6 milions d’estrangers que hi havia l’any 2010 a Espanya, dels quals més de 200.000 resideixen a Catalunya.

I no sabem res d’ells. Ni els entenem ni ens entenen, de manera que quan veiem per la televisió allò què passa en els seus països d’origen aprenem més de la seva realitat en una setmana que amb tots els anys que portem de coexistència.

Podrem seguir gaire temps més ignorant-nos mútuament?

A propòsit del debat sobre el finançament de les administracions públiques del que tant es parla, tant per les dificultats econòmiques que ha d’entomar el nou govern de la Generalitat com per la situació que s’intueix en la majoria d’Ajuntaments, sempre em ve al cap l’IMIM, no per la seva qualitat assistencial i el prestigi de la seva tasca investigadora, sinó per la seva dependència administrativa i financera.

Per qui no ho sàpiga, l’IMIM és l’Institut Municipal de Recerca Biomèdica (o Instituto Municipal de Investigación Médica) de Barcelona, un prestigiós centre sanitari que té la seva seu a l’Hospital del Mar i que va ser fundat per l’Ajuntament d’aquella ciutat l’any 1947 i que en l’actualitat, tot i mantenir la titularitat municipal, està sostingut per un conglomerat institucional en el que hi participa la Generalitat de Catalunya y la Universitat Pompeu Fabra, entre altres.

Però al marge dels seus inqüestionables mèrits assistencials i científics, aquell aspecte que a mi personalment em crida l’atenció és que sigui municipal, és a dir, de l’Ajuntament de Barcelona. I ho trobo especialment xocant perquè reflecteix d’una manera meridiana la situació del país.

En matèria d’atenció sanitària avançada i de recerca científica sembla que un Ajuntament, ni que sigui el de Barcelona, a la vista del repartiment de competències que estableixen les lleis vigents entre l’estat, les comunitats autònomes, les diputacions provincials, els consells comarcals, els municipis i les entitats municipals descentralitzades, a l’espera de les vegueries, sembla que hi hauria de tenir poc paper a jugar, però el juga fort i a la primera divisió.

Doncs bé, això que passa a Barcelona, en major o menor mesura passa a la resta de municipis de la geografia catalana i espanyola, de manera que no hi ha ajuntament que no s’hagi posat en algun embolic en el que ningú no li demanava, que li ha fet forat a les butxaques pels que se li escolen els diners a cabassats, els dels contribuents, està clar.

Mentre els serveis que la llei els imposa com obligatoris els tenen cedits a empreses externes, amb participació pública o no, la majoria d’ajuntaments han muntat botiguetes de planificació urbanística o oficines tècniques, i “xiringuitos” de les matèries més variades que van des de la cultura i l’esport, a la promoció de la igualtat de la dona, la protecció del medi ambient, la construcció d’habitatges i un llarg etcètera que no té ni fi ni compte.

I està clar que, quan les vaques van magres com ara mateix, no els surten els números i gemeguen. Com no han de ploriquejar amb el desori que han organitzat?

Per això espero que a les eleccions del més de maig els ciutadans, que al capdavall són els que paguen, només votin als que es comprometin a reduir dràsticament les paradetes municipals i a reduir les administracions dels ajuntaments a límits suportables.

I si no, per a tots va el pollastre.

El dia menys pensat un polític entrarà a l’habitació del seu fill de 10 anys i descobrirà, estupefacte, que el món és petit com un mocador de butxaca i que qualsevol ciutadà (el marrec del seu fill inclòs), amb un simple ordinador personal i una connexió telefònica, es pot comunicar amb qualsevol part del planeta, veient la cara del seu interlocutor i fent-li arribar documents de tota mena amb la mateixa facilitat amb la que ell veu un partit de futbol escarxofat al sofà.

Amb una mica de sort, a partir del descobriment, tal vegada pensarà que el seu món pot funcionar d’una manera semblant, sense distàncies ni barreres, permetent una relació amb els ciutadans més fluida, àgil, ràpida i barata.

Amb molta sort, si té una mica d’influència i capacitat de decisió, es plantejarà aplicar aquestes eines a l’administració pública i, tal vegada sense adonar-se’n, farà un pas de gegant en el camí de reduir la burocràcia.

Ningú no li farà un monument però, més enllà de la xerrameca habitual, podrà ventar-se d’haver començat a introduir aquest dissortat país en el segle XXI.

Un país que està governat per gent que no coneix les eines que suara estan manejant les criatures que tot just aprenen a llegir i escriure, però que s’omplen la boca parlant de noves tecnologies que ja són velles, mentre que la més sofisticada que són capaços de manejar és un bolígraf.

Per això segueixen debatent sobre qüestions peregrines com l’estructura administrativa que ha de tenir l’estat per prestar serveis públics als ciutadans, i es posen les mans al cap quant senten parlar d’aprimar-les o de suprimir-les perquè ja no tenen raó de ser en un país mitjanament avançat.

Per què hem de tenir tanta administració si per a donar serveis a la gent només calen ganes de fer la feina i sentit de la responsabilitat per fer-la?

Sense que ningú no pateixi una hèrnia per l’esforç, Déu nos en reguard.

La notícia sortia ahir a la premsa i val a dir que és espectacular. Segons el portaveu dels Inspectors d’Hisenda de l’Estat hi ha dades que permeten afirmar que últimament ha augmentat l’economia submergida, cosa no massa sorprenent, però afegia que aquest fet està evitant una “explosió social” que, a parer seu, es produiria si les xifres que es donen de desocupats coincidissin amb la realitat.

Mira per on que l’inspector, malgrat el seu càrrec, s’ha passat al costat dels que deixen de parlar de forma políticament correcte per donar la seva opinió sobre la crua realitat que viu el país. Es nota que la seva feina no depèn dels vots.

D’una banda, posa en dubte que les xifres de desocupació que es donen coincideixin amb la realitat, per no dir, pura i simplement, que no són certes o que són falses, cosa que segurament seria una mica massa forta.

De l’altra banda, posant en evidència que allò que pal·lia els efectes de la crisi no són tant els ajuts públics sinó l’activitat econòmica negra, és a dir la que no paga a la seguretat social ni a hisenda.

A més d’això, l’inspector va dir força més coses en la seva intervenció en una jornada organitzada per l’Associació Espanyola d’Assessors Fiscals però les apuntades semblen suficients com per pensar una mica com està el pati.

Uns perden el temps en xerrameca per justificar la manera de repartir els diners del comú a uns poquets, mentre la resta es dedica a l’única cosa que pot fer en temps de crisi que és sobreviure, treballant en allò que pot i sense condicions, simplement per subsistir, o atrevint-se a seguir funcionant aprofitant la situació per tirar endavant o per fer l’agost, que de tot hi deu haver.

I que ningú hi posi pals a les rodes per molt lleig que quedi, perquè buscar-hi una solució encara pot ser pitjor.

Són les paradoxes de la crisi.

Al capdavall, els que paguen els plats trencats sempre són els mateixos, els contribuents.

Aquí, a la banda sud dels Pirineus les coses semblen transcórrer a un ritme diferent que à la vessant nord. En molts aspectes, però sobre tot en els moviments socials.

Fa quatre dies manifestàvem la nostra sorpresa per la diversitat social, cultural, i fins i tot ètnica, de França, com si nosaltres no pertanyéssim al mateix món dels nostres veïns, i han calgut uns poquets anys per tenir una situació semblant.

Però el món s’ha fet petit i la pertinença a Europa ens ha immers en les mateixes dinàmiques socials que a la resta dels nostres socis. A manca d’antics ciutadans de la metròpoli, hem rebut un allau de forasters sense estar preparats per entomar el fenomen, ni per donar-los acollida, ni per integrar-los, ni per absorbir-los, i menys per assimilar-los.

Ens hem limitat a fer grans declaracions de principis i oferir-los serveis per tal que no es considerin ciutadans de segona, però no ens hem dotat dels mitjans necessaris per fer efectius els drets que els prometíem, de manera que molts d’ells han acabat instal·lats entre nosaltres, però apartats. Els hem donat serveis sanitaris, ensenyament per als seus fills i en alguns cassos serveis socials, però no hem reeixit a fer-los sentir part de la nostra comunitat, acceptant que visquin al marge, ignorant-los i desconeixent allò que pensen o senten.

Tal vegada a alguns d’ells els costa deixar de ser diferents i no pocs d’ells en l’aïllament reforcen la seva voluntat de no ser iguals. Però sigui per l’actitud seva o per la nostra tenim els nostres pobles plens de barreres de recel, d’intolerància i de ressentiment. I en alguns llocs les persones que es senten diferents comencen a mostrar símptomes de neguit i de tant en tant expressen la seva frustració.

Mentre ha durat la bonança econòmica la seva arribada va anar bé per a tots, però ara que l’economia no tira i que l’atur s’agreuja, apareixen símptomes evidents que les coses no rutllen. Podem fer veure que no ens n’adonem, però el cert és que ja fa temps que es percep malestar en els d’aquí de tota la vida i en els nouvinguts, que al cap dels anys encara són considerats immigrants malgrat haver vingut aquí per quedar-se. Eren immigrants quan van venir, però ara ja no ho són i, no obstant, no els tenim com a part del nostre projecte col·lectiu.

És més, en alguns municipis constitueixen una minoria molt nombrosa, però ni tant sols tenen veu pròpia.

Fins que això peti.

A propòsit de la llei que prohibeix fumar en els espais públics i de les coses més o menys assenyades que s’han dit en els darrers dies sobre la qüestió, a mi, personalment, m’ha donat per reflexionar sobre si és raonable o no la fal·lera legislativa que viu el nostre país d’ençà que Espanya és un estat democràtic, i la veritat és que tinc els meus dubtes sobre la matèria.

Per justificar el fenomen es diu que la nostra és una societat complexa que ho requereix, però, en part, és complexa perquè està regulada per una autèntica teranyina de normes legals de múltiples nivells, que, a la pràctica, es converteixen en una selva inextricable en la que fins i tot els professionals del dret hi ha moments que no són capaços de saber quina és la norma aplicable a una situació concreta, perquè n’hi ha tantes i tant contradictòries entre elles que és perfectament possible que la mateixa cosa estigui permesa i prohibida a la vegada.

Però a parer meu el més greu del cas no és desconèixer o no poder saber la norma que regeix en una determinada situació sinó que, per a una situació idèntica hi hagi múltiples normes reguladores segons el lloc on es trobi el ciutadà i quina sigui l’autoritat reguladora de l’activitat que es proposi dur a terme una persona determinada. El cas més paradoxal, per injust i discriminatori, és el de les normes urbanístiques segons les quals, a manca de criteris objectius homologables entre municipis, allò que es pot fer en una població està prohibit en el poble veí, o a l’inrevés.

Però el catàleg de despropòsits legislatius o reglamentaris és molt extens. Cada polític, professional o aficionat, té una carpeta de projectes guiats per les seves obsessions de manera que, segons sigui el càrrec que assoleixi al llarg de la seva vida, la catàstrofe serà directament proporcional a la seva capacitat per portar-les al butlletí oficial, de manera que només cal fullejar els índex legislatius per adonar-se, pels títols de les normes, la magnitud de la tragèdia.

A la Unió Europea, que en mig segle, entre directives, reglaments i altres disposicions, ha fet un bunyol legislatiu de dimensions còsmiques fa anys que es plantegen racionalitzar el merder de normes que tenen organitzat, però al nostre país això no sembla preocupar a ningú, al contrari.

Els que governen aprofiten qualsevol ocasió per “colar” una norma dintre d’una altra, encara que reguli una qüestió absolutament diferent a la matèria que tracta, com és el cas de l’anomenada “llei Sinde”, i l’oposició, que no sol derogar cap llei, llevat el “plan hidrológico nacional”, només sospira tenir la majoria per seguir traduint les seves dèries en lleis, i així no hi ha manera d’anar endavant perquè de l’acumulació de tota la brossa legal qui en surt malparada és la ciutadania que cada vegada pateix més ingerències del poder en la seva vida i gaudeix de menys llibertat.

O és d’això del què es tracta?

El nivell moral d’una societat es pot mesurar pels valors que presideixen la convivència, començant pels que prediquen i practiquen els seus líders.

D’ençà que aquest és un país democràtic, les lleis s’han ocupat de fixar els principis pels quals es regeixen les normes que són d’obligat compliment per a tots els ciutadans, començant pels poders públics. Fins i tot es podria considerar obsessiva la dèria dels legisladors per dotar a la nostra societat de nous valors per substituir els de l’anterior règim.

Un cas paradigmàtic probablement és el nou estatut de 2006, en el que la proclamació de principis ocupa multitud de preceptes, amb tota seguretat com a reflex d’aquella obsessió dels legisladors per dotar la societat catalana d’un bagatge sòlid, per no dir espès, de criteris de referència democràtica, encara que alguns d’ells resultin de difícil comprensió per al comú dels mortals atesa la seva formulació, entre críptica i metafísica, com ara el de diferenciació, el d’equitat, el de fiscalitat ecològica, el de continuïtat i actualització, o el de transparència, i altres que en un dia d’il·luminació intentaré d’interpretar si encara no l’han reformat.

Dic això perquè, en aquesta selva inextricable de normes merament declaratives o programàtiques i normes imperatives de les que ens hem dotat els espanyols en general i els catalans en particular, ens hem imposat un seguit d’obligacions i càrregues legals que ningú no demanava, i que van molt més enllà del que la prudència aconsellaria als que creuen que les lleis són per complir-les i no només per a fer bonic, cosa que ens aboca sovint a incórrer en contradiccions que fan enrogir de vergonya pròpia o aliena.

Sense anar més lluny, ahir, primer dia de la prohibició de fumar en els espais públics, tota una senyora Ministra del Gobierno de España animava als ciutadans a delatar als infractors de la norma, incitant als ciutadans a realitzar una activitat que normalment s’associa a motivacions baixes i menyspreables després de segles d’experiències abominables que estan en la ment de tots, en els que la denúncia anònima i la delació interessada van servir per cometre tota mena d’atrocitats.

És a dir que la punyetera realitat demostra que els principis queden molt elegants mentre estan escrits en lletra impresa però estan molt lluny de formar part de la convicció democràtica d’alguns dels nostres governants que semblen voler-nos portar pel túnel del temps als dominis de la Santa Inquisició, als sistemes totalitaris dels anys 30 del segle passat, o a la Cuba dels inefables germans Castro.

Recomanació, la de la senyora Ministra, que, per poc edificant, hauria de ser eradicada en una societat democràtica, en comptes de ser promoguda pel govern.