Reconec que l’anunci de l’acord entre el PSOE i CiU per al nou estatut m’ha agafat de sorpresa. Tot just el divendres passat, durant la gravació del programa de TVGi “De dos en dos” vaig manifestar obertament el meu convenciment que tindríem nou estatut, però confesso que, de tots els escenaris que havia contemplat, el pacte bilateral entre socialistes i convergents no hi era.

De moment, però, ningú llevat dels negociadors no sap exactament el contingut de l’acord ni el text del futur estatut per la qual cosa és difícil donar una opinió al respecte. Es pot dir, això sí, que, malgrat totes les proclames, les negociacions s’han dut a terme sense la transparència promesa, i es pot afirmar, sense exagerar, que tant el paper del Parlament de Catalunya com el del Congrés dels Diputats no ha quedat gaire galdós.

En el cas del Congrés la cosa encara es pot pal·liar atès que el procés per a l’aprovació definitiva del projecte s’ha de debatre en la Comissió Constitucional i després en el Ple, i això pot donar ocasió a un debat que permeti donar la veu als que, al menys de moment, han estat emmudits. Però en el cas del Parlament de Catalunya dona la sensació que ha quedat absolutament fora de joc.

Suposo que no seria bo que d’aquesta circumstància, es tragués la lectura, no gens afalagadora, segons la qual, vist que el seu paper por ser perfectament suplantat per una conversa entre els dirigents de dos partits que matemàticament facin una majoria, la seva funció és una pura formalitat instrumental perfectament prescindible. Com m’imagino que tampoc no ho seria que els ciutadans, vist com al final passen les coses, acabin convençuts que, amb democràcia o sense, costa veure la diferència entre fer les coses per convicció o per conveniència.