L'experiència demostra d'una manera inapel·lable, que les potestats exorbitants de l'administració en matèria d'urbanisme han estat sempre fora de tot control. D'ençà de la primera llei del sòl de 1956, dictada pel franquisme per lluitar contra l'especulació que s'havia desfermat en els primers anys de la postguerra, res no ha canviat si no ha estat per empitjorar una situació permanentment en descomposició.

El cicle ha consistit sempre en augmentar gradualment els poders de les administracions encarregades de vetllar pels usos del sòl i per la distribució dels beneficis i les càrregues de la urbanització, retallant simultàniament els drets individuals a la iniciativa o a l'aprofitament de la terra per a finalitats residencials amb mil i una excuses i pretextos que no han aconseguit resoldre cap dels mals que suposadament volien combatre: l'especulació del sòl i la carestía de la vivenda.

Considerant que si, des de fa 48 anys no s'a posat ni un sol rajol en cap lloc del país sense que estés prèviament planificat o que no comptés amb una llicència, expressa o tàcita, de l'autoritat competent, estem com estem, falta encara algún argument per constatar que el sistema ha estat un desastre i que no ha servit per asolir cap dels objectius que s'havien proposat el franquisme primer i la democràcia més tard?

I és que, per acabar-ho d'adobar, no ha existit mai cap sistema que permetés un control, ni que fos mínim, de les decisions que han fet possible el desori.

Els controls polítics, és a dir, el picar de peus dels grups opositors en els ajuntaments ha demostrat ser absolutament ineficaç. Els controls administratius, és a dir, els suposats controls de legalitat dels actes dels municipis en matèria d'urbanisme han resultat totalment inoperants, i ara que es parla de planejaments supramunicipals i comarcals, pensats i redactats pels que durant els darrers vint-i-cinc anys han contribuït decisivament a fer possible la situació actual fan pensar que no son més que una cortina de fum per anar demorant una solució seriosa al problema, perquè la qüestió de fons no és el paisatge, ni la sostenibilitat, ni cap carallada semblant, sinó que del que es tracta és de la qualitat de vida i de la dignitat dels ciutadans. I els controls judicials, amb tot el respecte per a l'administració de justícia, quan es fan efectius, en la majoria dels casos neixen superats per la dinàmica d'una realitat vertiginosa que els supera ja abans de veure la llum i, si per casualitat en algun cas arriben a temps, les administracions afectades corren a modificar l'escenari per fer-los immediatament inoperants, i llestos. Com si la llei i les sentències judicials fossin de plastilina per modelar-les al gust de qui mana.

Em permetran doncs que mostri públicament el meu pessimisme en la matèria. La corrupció podria tenir solució si algú, algun dia, s'ho proposa, però no amb l'actual sistema. Si la llei no és igual per a tothom, en qualsevol lloc i en qualsevol temps, té l'aspecte formal de llei però no és una bona llei. I si l'ha de seguir interpretant el mateix que l'ha dictat, malament, perquè probablement ni tant sols és una llei.

I així seguirem durant força temps, posant el crit al cel, però empassant-nos un galàpet darrera l'altra.