Ja va sent habitual que al final d'una jornada electoral tothom guanyi. Inclús els partits i els candidats que perden se les empesquen per trobar arguments per fer veure que guanyen. I tal vegada és veritat que, al menys aquella nit, es produeix el miracle, com en una mena de reinvenció de la nit de reis en la que hi ha regals per a tothom: a qui no li toca un ànec li toca una pilota, i a més d'un, una botifarra per la seva mare o un pacte de govern "in extremis" que li salva la cara, la poltrona i la hipoteca d'una tacada.

I és que la política professional és així. Qui perd, baixa del cotxe oficial i qui sap si no hi torna a pujar mai més. Per això, i per alguna altra raó que ara no ve al cas però que està en la ment de tothom, la qüestió passa per no perdre mai, bé sigui guanyant de veritat o fent valdre el resultat, per migrat que sigui, per no caure de l'escamblell i pactar allò que faci falta amb qui sigui, si cal amb el diable o amb l'enemic.

Per això passa el què passa i la meitat dels electors es queda a casa. Quinze dies de campanya amb debats sobre qüestions insolubles o alienes a les competències municipals, de promeses impossibles i d'exageracions inversemblants, degudament contrastades amb el perfil personal i la trajectòria professional de cadascun dels candidats, son arguments més que suficients per fer veure als electors que el millor que pode fer és quedar-se a casa. Al capdavall poca cosa del que han dit o promés podran complir, i com que tampoc no guanyaran (perquè les majories absolutes ja fa temsp que no es porten), al final acabaran pactant amb els que els electors mai no votarien, per la qual cosa resulta que votar a uns o als altres tant li fa, perquè els que decidiràn en última instància, guanyin o perdin, seran els que siguin capaços de sumar i per a aquest viatge no cal cap alforja, ni la molèstia d'anar a votar.

Com en un joc de taula, tot passa per dues línies invisibles que es creuen en un punt indeterminat de l'espai polític formant un tauler quadrículat que separa, en horitzontal, la dreta de l'esquerra, i en vertical, els nacionalistes dels no nacionalistes. En aquest panell imaginari cada jugador es sitúa en un dels quadrants des del qual, fent un senzill exercici de càlcul mental, fa la suma entre els que que hi ha situats en el seu mateix quadrat o en una de les meitats que marca alguna de les divisòries i, per extranya que resulti la combinació, sempre hi ha una manera d'explicar-la que no falla: diuen que s'ha fet en interès del poble, i llestos! Fins a la propera.

Alguns dels que ara calculen tant bé quan anaven a l'escola no eren tan aplicats, ni en aritmètica ni en geometria, però ja han après de què serveix saber sumar i fan els números en un tres i no res, sense calculadora, i si cal sense els dits o fins i tot de nas.

És un prodigi de la supervivència.