És sabut que les despeses de l'estat les financen els assalariats que contribueixen a subvenir les despeses públiques mitjançant la tècnica de la retenció mensual d'un percentatge de les seves retribucions, de manera que si no hi ha retencions l'estat fa fallida i s'enfonsa des del punt de vista financer. Tanmateix resulta paradoxal, però és així. El funcionament de l'estat no el paguen ni les empreses ni els rics, sinó els que viuen d'un sou, inclosos els més modestos.

És per això que resulta tant apassionant analitzar els plantejaments fiscals que fan els polítics i veure les reaccions d'uns i altres respecte de les propostes que es fan en període electoral, sobre tot quan parlen de rebaixes.

Uns pensen que allò que importa és abaixar els impostos per tal que la gent disposi de més diners per gastar, compensant els menors ingressos en concepte de retencions pels impostos que graven el consum de la gent quan compra productes o serveis. Els altres son partidaris de mantenir les retencions i, si és el cas, retornar els diners cobrats de més a l'hora de fer la declaració sobre la renda.

En el primer supòsit, com que els ingressos mensuals de les retencions disminueixen, l'estat es veu obligat a mirar més prim i guardar les alegries per quan les empreses paguen l'IVA, cosa que passa una vegada al trimestre, o quan paguen l'impost de societats, cosa que passa una vegada l'any.

En el cas de mantenir les retencions no cal fer gaire piruetes, atès que les devolucions de la renda coincideixen pràcticament amb l'època de recaptació de l'impost de societats, amb la qual cosa els diners que es recapten als empresaris serveixen per tornar allò que s'ha cobrat de massa als treballadors i tots contents, amb un element afegit a considerar i és que, de les quantitats retingudes en excés cada mes, l'estat mai no paga interessos, cosa que representa un factor addicional de finançament que va molt bé pel què convingui, especialment per fer anar la repartidora.

Doncs bé, d'aquestes diferents maneres de gestionar la cosa pública en deriva també una manera diferent de considerar al ciutadà en el seu vessant de consumidor. Uns prefereixen retenir-li menys diners i cobrar-li per les seves decisions de compra mitjançant els impostos que graven el consum, assumint el risc que decideixin lliurement de no gastar, mentre que els altres s'estimen més assegurar les retencions i, si és el cas, retornar-los el què calgui i, entre tant, repartir subsidis, ajuts i subvencions amb els seus propis diners, a risc que a més d'un (i de molts) no els arribi la torna.

Perquè ningú no s'ha d'enganyar, els diners que reparteix l'estat no surten del no res, sinó de les butxaques dels contribuents, i quasi sempre surt més a compte que no ens doni res a canvi de que ens cobri menys, perquè si primer ens cobra i després ens ha de retornar pot ser que pel camí se'ls hagi gastat.