El país espoliat i devastat

Els dies de la Setmana Santa que tot just acabem de passar els he aprofitat per tornat a alguns pobles de l'Empordà, visitar els seus monuments, monestirs, esglésies i ermites, i tornar a constatar allò que ja sabia, però que no em consola.

Tenim un país preciós, però mal endreçat i els paisatges estan escampats i sembrats de tot allò que hom es pugui imaginar i que no voldria veure. Construccions sense acabar, fetes a mitges, amb les parets sense arrebossar ni pintar, com si fossin provisionals o volgudament horripilants. Cases, quadres, corrals, magatzems agrícoles i pallers estan envoltats de brossa, maquinaria vella, ferralla, plàstics i lones, estris, marranxes i bidons de tots els colors de l'arc de Sant Martí, configurant un paisatge rovellat, descurat, amuntegat, mal endreçat que, mal que ens pesi, denota una manera d'entendre la vida que segurament no es correspon ni amb el nostre nivell de vida, ni amb una imaginària cultura, que és transparent, invisible i inabastable, perquè segurament només existeix en la imaginació.

El país sencer sembla afectat per una greu malaltia social que, probablement, podríem identificar amb el tantsemfotisme i la manca d'autoestima. Com si a la majoria dels ciutadans els importés un rave la imatge que projecten d'ells mateixos a l'exterior de les quatre parets de la seva casa, o que volguessin aparentar deixadesa i misèria.

Si el pols del país s'hagués de prendre per les aparences, estaríem frescos. Aquest país semblaria transplantat aquí des del tercer món.

I no cal dir del patrimoni. Llevat d'alguna excepció, escassa i quasi sempre massa endiumenjada, mudada, edulcorada i falsa com un decorat de teatre, la resta fa avergonyir. En el millor dels casos s'està ensorrant i dóna la sensació que aviat deixarà de fer-nos patir per allò de si cau o no cau, caient definitivament. I la majoria dels que queden dempeus fan llàstima de veure. Malgrat la sequera, la vegetació inunda les seves cobertes i parets. El que no té degoters és perquè ja no té teulat. Els estucats i arrebossats cauen fets miques. Les humitats envaeixen els racons i tot transmet sensació de ruïna, de paisatge al final d'una batalla, de misèria i devastació.

No hi ha dret. Altres, senzillament han estat saquejats. En molts indrets encara son visibles els senyals de la devastació i l'espoli. Com si els pobles i les comarques fossin les colònies d'un imperi sense escrúpols. Les poques coses que tenien algun valor han estat traslladades a la metròpoli. S'han endut panys de paret sencers, pintures, imatges, cassetonats, vigues, portes, finestres, reixes, ornaments, sepulcres i làpides per bastir els museus dels senyors, sense deixar ni rastre sobre el terreny.

Els monuments que han estat plomats, presenten ben visibles les ferides. Els autors de la despulla, talment que bàrbars, ni tant sols han intentat dissimular-les. Amb l'arrogància pròpia dels senyors feudals no han deixat en el lloc ni un testimoni del què s'han endut, ni una mala fotografia, com vulgars saquejadors.

Per dignitat, per respecte o per vergonya, aquesta situació s'ha de corregir.

Està molt bé que el país llueixi dels museus que té, però és inadmissible que en el lloc de procedència de les obres d'art que s'hi mostren no hi quedi res, ni el record.

La devolució de patrimoni, ni que sigui a través de recuperar una mala còpia d'allò que s'han endut, és inexcusable i urgent. La gent del territori té dret a conservar allò que ha configurat la seva personalitat al llarg de la història i ho ha d'aconseguir.