Entre els instruments legals que faciliten que la corrupció hagi adquirit els nivells als que ha arribat en el nostre país juga un paper molt especial l'anomenat silenci administratiu. Té els seus orígens en l'estat predemocràtic i és una forma pràctica de dir que no a qualsevol sol·licitud dels súbdits, estalviant-se la molèstia de contestar. En el fons no deixa de ser una expressió (encara vigent) de l'estat autoritari que nega a les persones la condició de ciutadans fins al punt de negar-los una resposta a les peticions que formulen.

L'arribada de la democràcia podia haver fet desaparèixer aquesta manifestació de la descortesia institucionalitzada, però aviat els nous governants van descobrir la utilitat del mètode. Atès què el silenci, llevat de comptats cassos molt especials, sempre equival a dir que no, en democràcia no tant sols no ha desaparegut sinó que ha adquirit una importància insospitada com a eina per defugir donar la cara.

Tant li fa que algú demani autorització per fer allò que té tot el dret a fer d'acord amb la llei i els reglaments. Si el que ha d'atorgar la llicència no li vol donar (per la raó que sigui) i a sobre es vol estalviar les explicacions, s'acull al silenci.

És així com, llevat d'excepcions molt respectables, el silenci administratiu s'ha anat convertint en refugi de polítics canalles i covards que l'utilitzen per no haver de prendre decisions en alguns casos però, sobre tot, en instrument dels corruptes per a prendre decisions sense haver-les d'explicar.

I contra el silenci no hi ha pràcticament res a fer. Els juristes, en intents quasi sempre inútils per buscar solucions als greus problemes que planteja, han elaborat teories sobre el silenci considerant-lo com a manifestació d'actes presumptes de l'administració per així obtenir la tutela dels tribunals davant dels abusos que amb el seu ús es cometen.

Però les reclamacions basades en la presumpció quasi sempre son una pèrdua de temps, tenint en compte que valorar-lo sempre comporta un judici d'intencions com a mínim discutible.

Per això, al capdavall, tot sembla pensat per facilitar les trampes, fins i tot callant.