El 30 de setembre, el 89% dels diputats del Parlament de Catalunya van votar a favor d'un text per a un nou estatut de Catalunya.

Però 6 mesos més tard, al Congrés dels Diputats votaran en contra de l'estatut dos partits, ERC i PP, que representen el 28'25% dels diputats del Parlament català i 937.823 vots en les eleccions autonòmiques de novembre de 2003.

Si es tenen en compte les dades de les últimes eleccions celebrades, el resultat obtingut pels dos partits a les eleccions generals de 2004 sumen 1.257.158 vots, la qual cosa representa el 31'48% dels votants catalans.

És a dir que el proper 30 de març, al Congrés de Diputats, quasi una tercera part dels catalans votarà contra l'aprovació del "nou" estatut.

Uns votaran que no en nom dels que creuen que el text que s'aprovarà és insuficient i que no respon a les expectatives que s'havien creat. Altres ho faran perquè creuen que l'actual estatut representa millor la idea que tenen del país i del paper que toca a cadascú en l'escenari comú d'Espanya.

Dues postures, igualment legítimes, que, per bé que diametralment diferents, quedaran expressades en una mateixa paraula: N0.

Un resultat que per si sol posa en evidència que, en el millor dels casos, l'aprovació es produirà sense el consens desitjable per aprovar la norma que està cridada a regular la vida dels catalans durant un llarg període de temps.

Els pares de la criatura, a punt de votar-la, s'esforcen a treure ferro a la situació i, malgrat ser plenament conscients que no compta amb el recolzament d'una part significativa de la societat catalana, s'entesten a vendre els seus mèrits i a dissimular els seus defectes, mentre denigren als que es neguen a recolzar-los.

Com que tenen la majoria suficient saben que tindran el nou estatut, però no podran evitar que una tercera part dels catalans pensi que, per una raó o altra, no és un bon estatut i que des de l'endemà mateix de la seva aprovació comencin a treballar per reformar-lo.