En aquells moment semblava que tothom podia viure com un ric, però a crèdit. Les entitats financeres deixaven diners amb una alegria inaudita. Per a comprar una casa no calia tenir ni un ral, i amb l’import de la hipoteca es podien pagar els mobles i el cotxe.

Però això s’ha acabat. Ara ve la torna i els mateixos que van alimentar la bombolla ara estan empescats a desinflar-la.
Què ha passat? Com ho farem per passar el tràngol? Qui ens afluixarà la corda al voltant del coll?

Durant la recent campanya electoral es van fer moltes promeses per tranquil·litzar a la gent i fer-los creure que no havien de patir, que qui guanyés les eleccions ho arreglaria tot. S’ajornarien els terminis de les hipoteques i es donaria tota mena de facilitats per què ningú no quedés escanyat.

Però passen els dies, les setmanes i els mesos i cada vegada hi ha més gent que no dorm. Les estadístiques indiquen que augmenten els índex de morositat i les entitats financeres no estan de romanços. Les demandes d’execucions hipotecaries, de procediments monitoris i d’execució de crèdits vençuts comencen a envair els jutjats i a la volta de l’estiu les subhastes poden convertir-se en una rutina, i ningú no fa res.

Segurament ningú no pot fer res a hores d’ara, com amb la sequera. Mirar al cel i demanar que plogui.

Però per resoldre la crisi cal que plogui euros o un paquet de mesures legislatives, econòmiques i fiscals que encara no ho ha vist ningú i no està gens clar que ningú les arribi a veure.