A ningú no se li escapa el valor d’una imatge encara que no tingui una especial sensibilitat, per molt que alguns s’empesquin a veure allò que està més enllà de l’evidència i que busquin intencions i missatges que transcendeixen la mera aparença gràfica.

Per això, quan he vist les que ens han ofert les televisions i els diaris de la visita israeliana del President i del seu seguici, la primera reacció que he tingut ha estat de vergonya aliena, i també pròpia. Ho sento, però davant d’algunes situacions no sóc capaç de valorar ni d’entendre més enllà del que puc veure, sentir o tocar.

I si són certes les “anècdotes” que han transcendit i no són un muntatge, deu n’hi do!

Segurament és culpa dels periodistes enemics de Catalunya infiltrats en la comitiva que tenien ganes o instruccions de fer-nos quedar malament a tots els catalans en la figura del nostre President, però jo no m’imagino un cap d’estat o de govern d’un país del nostre entorn en situacions semblants.

No sé si altres són capaços de fer coses com les que fan els nostres més alts dignataris, però si les fan, m’imagino que tenen la precaució de fer-les quan no hi ha les càmeres al davant per deixar testimoni gràfic de les seves facècies o quan no hi ha periodistes que aixequin acta de les seves relliscades.

No per a res, sinó simplement per no semblar una cosa diferent de la que volen aparentar ser i perquè els ciutadans als que representen no es puguin sentir confosos, desconcertats, escandalitzats o avergonyits per l’impacte de les imatges o de les declaracions sobre les heroïcitats que fan.

Ja és prou patètic que una persona altament representativa del país, que va pel món amb un document d’identitat i probablement també amb un passaport espanyols, munti la seva particular festa de la bandereta per justificar un estirabot a sumar a la llarga llista dels que ja porta acumulats. Ara be, atesa la seva personalitat i curriculum, tal vegada si que les seves bertranades poden ser tingudes per anecdòtiques.

Però que el cap de la delegació oficial i màxima autoritat de Catalunya i del seu govern oblidi, una vegada més, el paper institucional de representació del país i dels seus ciutadans que li pertoca ja comença a resultar perillós i no fa més que confirmar la meva teoria segons la qual els catalans dels darrers 600 anys, llevat d’algun honrós i excepcional parèntesi, des del compromís de Casp al 1412 han estat víctimes de l’arrogància, el fanatisme o la manca d’intel·ligència dels seus governants.