Crec que és un fet incontestable que les relacions socials de la gent d'aquest país tendeixen a establir-se d'acord amb un esquema vital que busca la identificació amb els que cadascú considera afins i la diferenciació amb la resta, als que considera contraris. Uns són del Barça i els altres de l'Espanyol. Uns son els bons i els altres son els dolents. Uns estan amb nosaltres i els altres estan en contra nostre.

Aquest maniqueisme també es produeix en la política i en les relacions de poder, i amb el poder. Uns son d'esquerres i els altres son de dretes, de manera que allà on governen uns, als altres els toca passar amb pa i aigua. Al menys per ara, ningú no gosa esborrar als seus adversaris del mapa, però no sempre ha estat així. Encara hi ha qui recorda de temps no gaire llunyans en els que ser identificat com a pertanyent a un bàndol els podia costar la vida a mans dels "hooligans" de l'altra que, pel sol fet de no ser dels seus, els tenien per enemics.

Ara no, ara les coses son una mica més civilitzades però, per si un cas, tothom procura estar a bé amb el que mana, i el que ha aconseguit alguna parcel·leta de poder prou que se la fa valdre. El cas és que, amb democràcia o sense, la gent que no té bàndol no vol ser adscrita per l'autoritat com a pertanyent als altres, i calla. Calla quan té raó i no li donen; calla quan té un dret i no li reconeixen; calla quan li imposen unes condicions injustes a les seves demandes; calla quan li exigeixen allò que no deu i paga; calla per passar desapercebuda i que el poder no s'adoni que existeix; calla perquè sap que sempre li trobaran les pessigolles o perquè, si enraona, el faran passar per l'adreçador, li aplicaran les normes que no compleix ningú sense commiseració i, si surt de l'anonimat, l'agafaran de cap d'esquila i li amargaran la vida de forma implacable.

Ara al que es queixa o reclama ja no l'eliminen físicament, simplement l'adscriuen al bàndol contrari, perquè aquest és un país de bàndols i de bandolers. Formalment tots som ciutadans lliures, però ningú que no tingui unes bones espatlles no s'enfronta amb el poder ni li porta la contrària. Perquè tothom sap què passa. En teoria tots estem farcits de drets i malgrat això la gent, per experiència i per instint, sap allò que li convé i tem les extravagàncies del que mana i l'arrogància dels galifardeus de la seva trepa. La gent no té por a l'autoritat sinó a qui l'exerceix. Fins que va arribar la transició tenia una malfiança ancestral, antiga i profunda del poder, malauradament però, des de la Constitució ençà, té una por actual, insondable i ignominiosament democràtica, que protegeix al poderós, per poc que ho sigui, i ajuda a perpetuar totes les modalitats imaginables de corrupció.