Li vaig prometre a l'Eduard Cid, conductor del programa d'Onda Rambla, La ciutat de tots, que faria una sèrie de col·laboracions centrades en el tema de la defensa dels interessos dels ciutadans davant de situacions de risc per al seu patrimoni o el seu benestar, i els mecanismes que preveu la llei per a protegir-los de les persones i empreses que utilitzen tècniques abusives per escurar-los la butxaca. I ho faré.

Però abans crec convenient introduir algunes qüestions per reflexionar sobre allò que amb tanta alegria es qualifica com a polítiques socials dels governs i que, en la majoria d'ocasions, només consisteixen en repartir els diners del pressupost per intentar captar vots amb els diners de tots, mentre altres factors de l'economia s'ocupen de recuperar-los amb escreix, convertint en inoperants els esforços fets amb la repartidora.

Què vull dir amb això? Molt senzillament que no té cap sentit donar amb una mà un ajut a les persones que viuen amb pocs recursos i amb l'altra mà deixar que la inflació pugi, creant unes condicions de vida que facin inútils els ajuts donats de forma puntual, perquè els increments dels preus dels productes de primera necessitat fan que els seus avantatges s'esfumin en no res, mantenint intactes, o pitjor, les causes del malviure que van servir de pretext per donar-los els diners.

És a dir que, a parer meu, és tant o més important fer polítiques econòmiques que afavoreixin la qualitat de vida de la gent corrent, que no pas repartir diners a tort i a dret per, tot seguit, oblidar-se de la gent que té problemes creient que amb el repartiment ja s'ha complert amb el deure de solidaritat i quedar-se amb la consciència tranquil·la.

Per dir-ho d'una altra manera: s'imaginen què hagués passat si Espanya no hagués fet el procés de sanejament dels comptes públics que li va permetre entrar en l'euro i ara haguéssim de pagar la factura del petroli amb pessetes? Tenint en compte que el petroli es cotitza per sobre dels 90 dòlars per barril, si no fos perquè l'euro ja supera la paritat d'1'47 respecte del dòlar, els efectes sobre l'economia serien catastròfics i qui ho pagaria serien les economies més modestes, com sempre.

Doncs bé, en puritat aquella política econòmica que ens va portar a adoptar l'euro en substitució de la pesseta a ningú no se li ocorreria qualificar-la com a política social, però els efectes que ha tingut sobre el conjunt de l'economia han permès que les condicions de vida dels espanyols hagin pogut suportar l'impacte de les turbulències dels mercats del petroli i de les divises sense massa problemes. Al menys per ara.

De tota manera els vells "tics" de fer anar la repartidora segueixen representant una amenaça. La prova del nou: en un any de teòric superàvit dels comptes públics, enguany augmentarà l'endeutament de les administracions públiques, un deute que tard o d'hora s'haurà de tornar i que, a sobre, generarà interessos, just en el moment que tornen a augmentar. Es pot dir que així es fan polítiques socials?

Hi ha qui ho afirma amb molta rotunditat, però jo ho veig d'una altra manera.

[Continuarà]