També he entès que l'aigua és una arma política i econòmica de primer ordre. Els que tenen aigua sovint la utilitzen per dominar als que no en tenen i els que no en tenen, en molts llocs del planeta, lluiten per tenir-ne, promovent guerres espantoses. D'altra banda, allà on hi ha aigua, hi solen florir grans empreses dedicades a explotar-la, formant part de les activitats de caràcter estratègic dels països, juntament amb les empreses energètiques, les dedicades a construir infraestructures o les de defensa.

A Catalunya també he pogut constatar que a la conurbació de Barcelona i la seva àrea disposen d'aigua corrent gràcies a la política hidràulica del franquisme i, en part, probablement també tenen energia elèctrica per la mateixa causa, de manera que els acudits i les bromes que vaig sentir durant la meva infància a costa de les inauguracions de pantans i embassaments del dictador, amb el temps han resultat providencials. Qui ho havia de dir, no?

Però n'hi ha més. També he après que la crisi que ha provocat la manca d'aigua és conseqüència directa del conformisme i de la manca de previsió que ha presidit la política dels últims decennis. La transició i els canvis ocorreguts des de l'aprovació de la constitució han centrat i esgotat les preocupacions, la reflexió i la vida política del país, fins a l'extrem de fer oblidar les necessitats "terrenals" dels ciutadans, de manera que, de cop, ens hem adonat que no tenim aigua, ni tenim ferrocarrils, ni carreteres, ni energia elèctrica, ni res d'allò que necessita un país moderadament civilitzat, perquè ens hem ocupat d'altres coses.

I, a sobre, hem alimentat l'individualisme i la insolidaritat fins a convertir-les en la ideologia dominant. La gent no està disposada a renunciar a res, ni a suportar cap sacrifici per ningú. Cadascú, convertit en rei i senyor de la seva parcel·la de sobirania, defensa allò que creu seu contra tot i contra tothom. És el triomf de la cultura del no, tant ben expressada en la frase castellana "vaya yo caliente y ríase la gente". Perquè han de fer una carretera davant de casa si jo no la necessito per a res? Perquè una línia d'alta tensió, si jo amb una de 220 volts en tinc prou? Perquè m'han de trasbalsar construint un ferrocarril que jo no faré servir mai?

I així anem.

Sort que portar gas des de l'Àfrica a través de gasoductes de milers de kilometres de longitud és negoci, o que també ho és transportar el petroli d'un continent a l'altra, i l'electricitat d'un país a l'altre, i els ferrocarrils, i les autopistes de peatge, i tantes i tantes coses que es mouen d'un lloc a l'altre, creant xarxes i interconectant el planeta.

No acceptar que actualment el món funciona així, aïllar-se, és una forma d'anar enrera o de deixar de comptar per a res. És una forma d'esdevenir irrellevant, que equival a desaparèixer del mapa per voluntat pròpia. I no entendre-ho tard o d'hora es paga. Ara els catalans paguem la manca d'aigua, i més endavant pagarem la resta, perquè en aquesta vida res no és de franc.