Crec que a la crisi financera que viuen els mercats occidentals podríem denominar-la com "la venjança dels pobres".

Si recorden, tot va començar fa uns mesos als Estats Units d'Amèrica quan els índex de morositat dels crèdits hipotecaris "sub prime" o d'alt risc van augmentar més del que havien previst els experts, provocant una pèrdua de liquiditat dels bancs que van deixar de cobrar les quotes que els seus clients no podien pagar.

El per què els titulars de les hipoteques van deixar de pagar massivament cal buscar-lo en una conjunció de motius. D'una banda, en el fet que aquest tipus de crèdit hipotecari es donava a persones que vivien en condicions econòmiques modestes, al límit de la seva capacitat de pagar les quotes, bé per la migradesa dels seus ingressos, per la inestabilitat de la seva feina o pel seu nivell d'endeutament. Malgrat això els bancs els van atorgar els préstecs a alts tipus d'interès, confiant en que l'última cosa que fan les famílies és deixar de pagar l'hipoteca per no quedar-se sense casa i haver de dormir al ras, però no van tenir en compte que quan l'economia apura, primer és viure i després la resta. D'altra banda, el nivell d'endeutament de les famílies principals usuàries d'aquest tipus de crèdits era i és molt alt, cosa que permetia als bancs, amb l'excusa del risc de les operacions, justificar uns tipus d'interès astronòmics que, al final, han resultat de difícil digestió pels que els havien de pagar, fins que no han pogut.

És a dir, que la cobdícia els ha posat a les cordes, i alguns han hagut de tancar, provocant una crisi financera de dimensions planetàries.

Aquí però, en aquest costat de l'Atlàntic, ens volen fer creure que les coses son diferents, però no és veritat. Aquí com als Estats Units, malgrat la bonança econòmica aparent, hi ha molta gent que les passa magres. Les famílies tenen dificultats per accedir als habitatges, s'hipotequen de per vida, destinant una part molt important dels seus ingressos a tenir un sostre. I si, a sobre, l'han de moblar sense deixar de viure, els toca espavilar-se amb marges de seguretat molt petits o anant sempre al límit, de manera que, qualsevol imprevist, esdevé un problema insoluble.

Fins que la roda es trenqui, és a dir, fins que alguns hagin de decidir si seguir pagant l'hipoteca o dedicar els recursos a altres necessitats que considerin més essencials, com ara menjar, vestir o educar el fills.

I la veritat és que aquí, com a Amèrica, els candidats a morosos son una legió i ningú no fa res per ells. Quan les coses han anat raonablement bé per a tots els han expremut com taronges però les perspectives estan canviant i quan ja no puguin més serà com la revenja dels hipotecats.

I que ningú no s'equivoqui, arribat el moment, si algú fa alguna cosa, segur que serà per salvar als bancs.