A la vista dels plantejaments que fa el Departament de Medi Ambient i Habitatge i de la justificació de les mesures que ha adoptat per fer front a la situació de sequera, els gironins podem considerar que el Ter, no només no té cap solució previsible, sinó que podem considerar que està irremissiblement condemnat a mort. La seva sentència va ser dictada quan es va publicar la Llei 15/1959 (d'època inequívocament franquista i preconstitucional) però el tret de gràcia l'està donant un govern que s'autoproclama catalanista, d'esquerres i més ecologista que ningú, fent seva aquella norma i apurant el seu contingut fins a deixar el nostre riu exànime.

La causa no deixa de ser paradoxal: a ran de les campanyes contra el transvasament de l'Ebre - lo riu és vida, deien -, recolzades o instigades des de l'oposició pels partits que ara governen Catalunya, s'ha arribat a la derogació fa poques setmanes del Plan Hidrológico Nacional i a la renúncia expressa al transvasament de 190 hectòmetres cúbics anuals cap a Barcelona i la seva àrea. Posats a fer també s'ha renunciat a la interconnexió de les conques dels rius. Per a tantes renúncies simultànies calia comptar amb els 250 hectòmetres cúbics anuals que es transvasen del Ter, com han vingut fent tots els governs des de fa més de 45 anys, i disposar de l'herència de la interconnexió Ter-Llobregat sobre la que, curiosament, cap membre del tripartit no ha expressat el més mínim escrúpol intel·lectual, polític ni mediambiental, per bé que té unes conseqüències devastadores per a les nostres comarques.

Això sí, a l'hora de fer propaganda de les seves gestes, el Govern justifica la seva proesa anunciant a bombo i platerets les mesures que pensa portar a terme en el futur per compensar la pèrdua de cabals destinats al cap i casal (encara que mai no parla de la devolució de l'aigua del Ter als gironins), consistents en la construcció d'una macro-desaladora al Baix Llobregat, amb una capacitat de 60 hectòmetres cúbics anuals, i altres obres menors que, totes juntes, no arriben en cap cas a igualar el cabal que s'esperava portar de l'Ebre per cobrir les necessitats actuals i de l'immediat futur de l'àrea metropolitana, que ara mateix són d'urgència vital i que, quan estiguin fetes, resultaran absolutament insuficients, com és sabut de tothom.

I amb aquesta manera d'actuar, els gironins ho tenim molt mal parat. Si algú tenia alguna esperança de posar fre a l'expoli ja se la pot anar traient del cap. Els nostres aqüífers estan patint un procés de degradació que sembla inparable, les aigües freàtiques s'estan contaminant per manca de noves aportacions i la conca del principal riu de les nostres comarques agonitza sense que ningú no aixequi la veu per dir que ja n'hi ha prou.

Estic segur que la majoria de gironins no vol ocasionar un problema insoluble perquè saben que Barcelona i la seva àrea té set. Ara bé, per quina raó la nostra quota de solidaritat ha de posar en perill el nostre patrimoni natural i la salut col·lectiva? Diguem-ho clar: llevat d'alguns col·lectius de les terres de l'Ebre i dels seus padrins polítics, quasi ningú, si pot, no deixa de donar de beure al seu veí, però per assadollar-lo no cal que ell es quedi assedegat. Per això la Llei 15/1959 no ens treu tota l'aigua, sinó que disposa que els cabals del Ter es reparteixin, destinant 1 metre cúbic per segon per abastir Girona i la Costa Brava i un altre volum, aigües avall d'El Pasteral, que doni lloc a un cabal mínim circulant de 3 metres cúbics per segon a la ciutat de Girona, i del sobrant (i només del sobrant) es disposi per a l'abastament de Barcelona un màxim de 8 metres cúbics per segon, que és una quantitat d'aigua impressionant.

Per això, mentre el Govern no renuncia al transvasament del Ter i a la seva interconnexió amb la conca del Llobregat, com ha fet amb l'Ebre i amb la resta de conques de Catalunya, els gironins ens conformaríem amb que es compleixi la llei. Ara bé, perquè no sóm diferents de la resta de catalans, també tenim dret a demanar coherència i exigir, sense pal·liatius ni excuses de cap mena (inclús en moments de sequera), el dret a no ser una excepció en l'aplicació de la nova política de l'aigua perquè, altra cosa, és abusar de forma insuportable de la nostra solidaritat, espoliar els nostres recursos i condemnar a mort el nostre patrimoni natural.