Fa uns dies va caure una part de la façana de la pujada de Sant Domènec de l'antic seminari, actualment en obres a càrrec de la Universitat. Sortosament l'accident no ha causat cap víctima i també sortosament el promotor no era un particular, sinó una entitat pública. No sé si també ha estat per sort que els tècnics s'han afanyat a evitar cap escàndol dient que la part enderrocada, de fet, era un pany de paret vell, que no antic, d'escassa qualitat ja des del moment de la seva construcció i de cap valor arquitectònic o artístic.

Per què intentaven conservar-la, doncs? A qui se li va ocòrrer mantenir-la dempeus si no valia la pena? Quantes parets en les mateixes condicions no hi ha en el barri vell de Girona que no tenen cap valor i que no cauen de pur miracle?

Però allò que resulta més sorprenent és que a molts pocs metres de l'enderroc accidental (fotografia de l'esquerra uns dies abans) hi ha l'esglèsia de Sant Domènec, actualment fent funcions d'aula magna de la mateixa Universitat, les parets i teulades de la qual són una autèntica selva (fotografies de la dreta), plena d'una vegetació exhuberant que, si no es neteja, acabarà provocant la ruïna de l'immoble. Com que encara no ha caigut no m'ha calgut preguntar a cap tècnic sobre el valor de l'edifici, però tinc entès que va ser consagrat l'any 1339 del segle XIV, ja fa alguns dies. L'esglesia i el convent adjunt van patir la desamortització de Mendizábal, i van ser govern militar i quarter d'infanteria durant una pila d'anys, i van resistir. Però, vist l'estat en que es troba, em pregunto si resistiran ser la seu de la Facultat d'Història de l'Art de Girona.

Lamentablement, el cas de Sant Domènec no té res d'excepcional, sinó que és un dels incontables exemples de molts dels monuments de la província. Alguns han estat restaurats, com és el cas de Sant Julià de Boada (a la fotografia de l'esquerra), una maravellosa esglesiola pre-romànica, posant-li tela metàl·lica de galliner a les finestres per evitar què entrin els coloms i una porta d'entrada d'alumini anoditzat que canta com una cloïssa (per no dir como una almeja, que sona millor). Altres, com Sant Miquel de Cuïlles, s'estan deixant caure sense compassió, encara que abans les han buidat de totes les restes de pintures romàniques originals (fotografia de la dreta) per traslladar-les aneu a saber a on, sense deixar en el lloc original ni una fotocòpia per saber com eren.

La llista seria interminable i formaria un mapa de la incúria d'un país ric, obsessionat en posar totxos nous i incapaç de valorar les coses velles que no es poden comprar. Un país sense cultura, ple d'ignorants i de brètols capaços de fer pintades a l'interior de la Cova d'en Daina de Romanyà (premeu aqui per veure-les), sense que els responsables de mantenir-lo dignament no s'hagin adonat de l'estropell.