La cosa segurament no és per a menys, però el cert és que la gent ja ha arribat a aquella fase tant espanyola en la que, veient-se impotent davant l'allau de calamitats quotidianes que li impedeixen fer un ús normal dels mitjans públics de transport, comença a optar per prendre-s'ho a broma. Tot plegat és tant desgavellat i absurd que, passat el primer moment d'enuig causat per la contrarietat del dia, la gent es resigna a suportar estoicament la situació a l'espera del desastre de l'endemà, creuant els dits per que no sigui pitjor.

La situació recorda l'Espanya de la post guerra en la que, mentre les autoritats inauguraven pantans, la gent feia cua pel racionament dels aliments i patia restriccions d'aigua corrent o d'electricitat a casa. Però, encara que ara sembli impossible, la gent ja no tenia esma per queixar-se i, en mig de la penúria, feia acudits d'en Franco, dels capitostos del seu règim i d'ells mateixos, convertits en una filera mal vestida i famèlica que cada dia esperava el miracle de viure en un país normal. Només cal anar a les hemeroteques per veure-ho.

I no hem hagut d'esperar gaire anys per tornar a veure el que pot passar a causa d'un rosari de casualitats, de despropòsits, d'improvisació, de presses electorals, de mala gestió, d'incompetència i de mala sort, que de tot hi deu haver en aquesta mena de maledicció bíblica, i els efectes que provoca en una població resignada a riure's d'ella mateixa, del mort i de qui el vetlla.

És realment patètic.

Per acabar-ho d'arrodonir tot plegat només faltaria que el Gobierno complís la seva promesa de traspassar el servei de rodalies a la Generalitat a primers d'any! S'imaginen les proporcions del caos que es podria organitzar?

Tot plegat mentre el bromista treu l'eslògan: Socavonia is not Spain.

Segurament té tota la raó. Socavonia és el que és, encara que alguns, a la cua del racionament, somniïn en Alícia i el seu país.