Està vist i comprovat que quan els polítics catalans ens posem a fer alta política no som capaços de posar-nos d'acord ni sobre què és Catalunya.

La prova més evident d'aquesta afirmació la tenim en els inacabables debats sobre el nou estatut, en els que entre tots hem organitzat un guirigall que va des de la no delimitació territorial del principat que, per no emprar la paraula "província", ens deixa als catalans sense saber on comença i on acaba Catalunya sobre el mapa (1), fins a la definició política de la cosa que, a hores d'ara, ja ningú no sap si és una nació, una regió, una comunitat autònoma, un grapat d'euro de més al pressupost, una senyora amb barretina o el que decideixin a última hora dos senyors asseguts en una taula a l'hora de prendre el cafè del migdia o la copa de mitjanit.

Per això penso que ja va siguen hora que ens dediquem a debatre sobre altres coses en les que sí que ens podem posar d'acord més de dos, be sigui perquè les coneixem per experiència pròpia o perquè les podem conèixer només de veure al nostre voltant, atès que les tenim a la punta del nas i no ens requereixen més esforç intel·lectual que mirar, escoltar i, eventualment, entendre què passa.

Per exemple, ens podríem dedicar a comprendre perquè hi ha tanta gent que té problemes per arribar a final de mes i a pensar què podem fer per ajudar-los en el cas que la situació econòmica general empitjori, augmenti l'atur, el cost de la vida es dispari o els interessos de les hipoteques es posin a l'alçada dels núvols.

Què farem si la gent que està endeutada fins a les orelles no pot pagar els seus deutes? Quina solució els donarem si els executen les hipoteques i es queden al carrer sense sostre? Quines mesures prendrem per evitar que en les subhastes perdin tots els esforços que han fet durant els anys de bonança? Cóm podrem pal·liar, arribat el cas, el sentiment de frustració col·lectiva, la desesperació i el ressentiment dels que es quedin sense res?

A vegades penso que a la majoria dels polítics això el importa molt poc, o gens, i que allò que els preocupa és sortir a la televisió, aparèixer a la foto i fer declaracions a la premsa parlant sobre les coses extraordinàries que només passen a la seva imaginació, però que no resolen el problema a ningú.

I és que no hi ha res més senzill que dir frases brillants sobre el benestar del poble quan es trepitja moqueta i només es veu el país des de la finestra del cotxe oficial.

(1) L'article 9 del nou estatut diu que "el territori de Catalunya és el que correspon als límits geogràfics i administratius de la Generalitat en el moment de l’entrada en vigor d’aquest Estatut", cosa que ja té mèrit tenint en compte que l'entrada en vigor del nou estatut comporta la derogació de l'article 2 de l'estatut vigent, segons el qual "el territori de Catalunya com a comunitat autònoma és el de les comarques compreses en les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, en el moment d'ésser promulgat el present Estatut".