Després d'un petit parèntesi que, malgrat haver estat molt aparatós, em permet seguir figurant en el món dels vius, em proposo continuar explicant, a parer meu, quines són les causes profundes de la corrupció política en aquest país.

Avui em limitaré a apuntar alguns dels elements que considero comuns a totes les formes de corrupció i que, per desgràcia, no són exclusives de la política i dels polítics:

La primera, ja ho vaig deixar dit dies enrere, és el favoritisme, el principi segons el qual els meus amics i els amics dels meus amics, col·legues i companys de partit, són creditors d'un tracte més benvolent i favorable que la resta dels mortals.

La segona, evidentment, és la cobdícia, basada en la creença que les coses del comú no pertanyen a ningú i que, per tant, estan destinades a canviar de butxaca en benefici de qualsevol que hagi assolit el poder o de la camarilla que l'envolta d'acord amb el principi indicat en el punt anterior.

La tercera és la condescendència de la gent amb les extravagàncies i les arbitrarietats del poder, molt especialment la que mostren aquells que tenen més responsabilitat i poder per denunciar-les, com ara periodistes, representants d'entitats cíviques i líders d'opinió que, massa vegades, vénen el seu silenci a canvi de favors o de subvencions, participant de la corrupció callant.

La quarta és, sense cap mena de dubte, un tret característic de la cultura nacional consistent a creure que qui no s'aprofita d'una situació social o política privilegiada en benefici propi i del seu entorn és un imbècil, cosa que constitueix el terreny més propici possible per a la comissió de tota mena d'excessos, inclosos els més insignificants i intranscendents que, en funció de la voracitat del protagonista, solen constituir les primeres passes en la iniciació per a les grans obres.

La cinquena és el costum de participar tothom en la corrupció general, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, amb innombrables, quotidianes i indefectibles corrupteles, enganys, fraus, martingales i pilleries que abasten qualsevol aspecte imaginable de les relacions de la ciutadania amb l'administració pública o els òrgans que en depenen dels que es pugui arrancar alguna cosa que doni avantatges o valgui diners, siguin recomanacions, béns, prestacions, serveis o deduccions fiscals per via de fet, una versió ancestral i anticipada en el temps de la idea de Nietzsche que considerava a l'estat el pitjor de tots els lladres, combinada amb aquella dita castellana segons la qual "quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón".

Tot plegat un pèssim escenari, no només per combatre la corrupció, sinó també per definir-la, si no és que, posats a llançar la primera pedra, només considerem corruptes als polítics i no a qualsevol dels ciutadans que fa trampes.