Per entendre'ns, hi ha qui creu que l'estat ho ha d'arreglar tot, ocupant tots els espais de la vida ciutadana sense deixar el més mínim marge d'iniciativa als particulars, i hi ha que pensa que l'estat no s'ha d'ocupar de tot, deixant part de les decisions en mans dels ciutadans. De la mateixa manera hi ha polítics que creuen que la seva funció a la vida és repartir els diners públics per equilibrar les rendes dels ciutadans (com Robin Hood) i altres que pensen que els diners de la comunitat s'han de destinar a fer funcionar els serveis públics i procurar que tothom hi tingui accés.

Son dos concepcions oposades d'entendre el paper que li pertoca a l'estat, que també es reflecteix en la manera d'afrontar la rebaixa dels impostos. Uns opten per seguir cobrant-los per després retornar-ne una part fent anar la repartidora, i altres pensen en modificar la llei i, simplement, deixar de cobrar-los.

Però quina part poden tornar o no cobrar?

Doncs bé, resulta que del conjunt d'ingressos fiscals de l'estat, és a dir de les quantitats que l'estat recapta a través dels impostos, pràcticament la meitat van destinats a finançar els serveis públics i l'altre meitat es destina a allò que els tècnics en diuen "despeses fiscals", que son una quantitat ingent de diners que es destina a pagar subsidis, subvencions, ajudes i desgravacions.

Per dir-ho d'una manera gràfica: suprimint les despeses fiscals es podrien mantenir els mateixos serveis públics i rebaixar els impostos a la meitat.

És clar que dit així és una manera simplista i poc rigorosa de plantejar la qüestió però, sense entrar en qüestions tècniques, podríem afinar una mica més l'afirmació dient que en el conjunt de subsidis, subvencions, ajudes i desgravacions que es paguen s'hi amaguen moltes coses, algunes perfectament raonables i altres que no ho son tant.

Per exemple: tothom pot estar d'acord que l'estat afronti les situacions de les persones menys afavorides de la societat i que contempli ajuts per a fer-los la vida més suportable. Però segurament no tothom està d'acord amb el fet que els polítics aprofitin quantitats enormes de recursos a mantenir als seus amics, com per exemple, que un ministeri o una conselleria es dediqui a donar subvencions als afiliats del partit del ministre o del conseller, encoberts en qualsevol formula de d'estudi o foment de qualsevol cosa.

I encara que sembli impossible de creure només cal veure cada dia l'índex del BOE o del DOGC per veure com funciona la cosa i adonar-se de la quantitat de convocatòries d'ajuts i subvencions sospitoses de pertànyer a aquesta manera de dilapidar els diners públics, aprofitant tots els racons i subterfugis de la llei, per tenir untades les maquinaries dels partits o per tenir ocupades i agraïdes a les persones afins a la causa del que mana.

És un escàndol, ja ho sé, però també és la demostració que hi ha marge de sobres per abaixar els impostos fent fóra de la vida pública les pràctiques d'utilitat o interès social dubtosos, o de finançament de coses o activitats que no tenen res a veure amb el servei públic.