És un fet que d'acord amb el principi d'autonomia universitària, les universitats catalanes, una vegada van ser creades, es van llançar a una carrera desenfrenada de construcció d'edificis, de contractació de personal i de creació de titulacions amb un afany molt encomiable de voler ser alguna cosa important en el panorama de les arts, de la ciència i de la tècnica.

Però vet ací que, malgrat tota la intel·ligència que es suposa resident en el sector, dels plans elaborats per esdevenir una realitat més enllà dels papers, dels estudis realitzats per planificar el seu desenvolupament, dels programes concebuts per executar-los, de les anàlisi estratègiques, de la prospectiva, de les projeccions demogràfiques i de tot el soroll realitzat per a justificar el seu pressupost anual, les seves plantilles de personal docent i no docent, les seves estructures i equipaments, resulta que el temps s'ha encarregat de posar les coses al seu lloc i evidenciar que a la universitat també s'equivoquen. Probablement de bona fe, però equivocant-se com qualsevol dels aixafaterrossos que ens movem per la vida amb la ciència mínima imprescindible per a sobreviure.

I per a constatar-ho, en les darreres setmanes s'han fet públiques unes dades que han provocat un debat interessant. A Catalunya hi ha 39 carreres que tenen menys de 20 alumnes de primer curs i algunes, amb un número d'alumnes per a cada professor, que quasi es podrien considerar com a classes particulars.

Gent benpensant s'han esquinçat les vestidures davant la situació per, a continuació, fer propostes de supressió de carreres o de concentració d´alumnes per tal de racionalitzar l'oferta universitària, posant el crit al cel sobre el suposat malbaratament de recursos públics, la poca eficiència de les universitats a l'hora de gestionar-los i un seguit d'arguments que, a aquestes hores, quant tot el muntatge ja està fet, les inversions ja estan realitzades, els funcionaris estan contractats i tot sembla a punt de solfa, opino que seria un disbarat deixar perdre una oportunitat històrica, absurdament històrica si es vol, però única, de fer quelcom poc corrent.

Com que ningú no tirarà els edificis a terra, ni acomiadarà als professors que tenen la plaça en propietat, ni rescindirà el contracte a la resta de personal docent i no docent contractat de per vida, donem-los l'oportunitat que ens demostrin de què son capaços. Encara que pugui semblar un dispendi poc justificable tenir algunes facultats "en quadro" jo proposo aguantar el tipus i el pressupost per tal que es mantinguin totes les carreres que les universitats catalanes es van comprometre a oferir, inclús aquelles que quasi no interessen a ningú, i exigir-los-hi que facin les seves funcions amb el nivell d'excel·lència i d'exigència que els converteixi a tots, universitats, professors i alumnes, en referents de les seves respectives especialitats. Que, pel nivell de coneixement, per la qualitat acadèmica i per la potència investigadora, esdevinguin els millors del món.

Quin altre país es pot permetre un luxe com aquest sinó Catalunya?