(Aquest article el podeu escoltar fent clic aquí)

Tot va començar fa alguns anys quan es van elevar les estadístiques de trànsit a la categoria de dret suprem a protegir i es van equiparar a altres drets fonamentals, com ara el dret a la vida o a la llibertat, per donar-los la màxima protecció legal, fins a l'extrem de justificar la imposició de conductes individuals, rigorosament privades, com l'obligació de conduir amb el cinturó de seguretat posat.

En aquell moment ningú no es va escandalitzar pel fet que una mesura restrictiva de la llibertat individual de conduir un vehicle de la manera que cadascú cregués convenient no tenia per objecte evitar una eventual lesió als drets dels usuaris de la via pública, ni ningú no es va queixar per la intromissió de la llei en la seva vida privada. Amb aquell assentiment tàcit es va obrir la porta a que l'estat benefactor es cregués amb el dret de protegir-nos a tots dels actes que poguéssim dur a terme contra nosaltres mateixos i que, traslladats a una estadística, resultessin indicadors de l'eficàcia dels serveis públics o dels seus gestors.

Cap de nosaltres no va pensar aleshores que, a partir d'aquell acte de submissió gratuïta, tot polític que arribés a saber allò que han de fer la resta dels mortals perquè està investit del do democràtic d'interpretar allò que convé als seus súbdits, encara que ells no ho sàpiguen, té una excusa magnífica per fer sentir el seu poder a la vida, la llibertat i la butxaca de tot aquell que gosi fer res que pugui comprometre la seva estadística.

I així ens va.

A partir d'ahir toca deixar de fumar i, a més a més, amb la possibilitat afegida de poder denunciar als que infringeixin la norma que ho prohibeix. Una forma de participació ciutadana, aquesta de la delació, que allà on s'ha aplicat ha estimulat la vessant més roïna de la naturalesa humana i ha destruït la convivència.

I és que, al capdavall, no sé si el que es proposen és construir un país sense fum o fer-lo irrespirable?