Tinc el costum de llegir els seus articles a El Periódico. Ho faig, tot i que no comparteixo les seves opinions, perquè m'encurioseix saber allò que pensa (o que escriu encara que no ho pensi) una persona com vostè, que es vanta públicament de la seva condició de filòsof, és a dir, "de persona que es dedica a l'estudi metòdic i crític de la realitat, el coneixement i l'acció, que aspira a donar-ne l'explicació darrera i a orientar la vida humana", segons el diccionari de l'I.E.C. I vagi per davant que m'impressiona el fet que quasi sempre ho faci com si estès irritat.

Comprenc que, com qualsevol altre fill de Déu, tingui les seves idees polítiques i que les defensi amb vehemència, però em costa d'assumir que per expressar-les no es documenti una mica o, si creu que no li cal, que ho faci d'una manera tant heterodoxa. Al capdavall vostè és un professor universitari que gaudeix d'un considerable ascendent sobre molta gent que confia en el seu criteri i en la seva docència, i això posa sobre les seves espatlles una responsabilitat que altres, a l'hora d'opinar, no tenen.

En els seus articles ja es veu clarament que vostè no és jurista, i menys constitucionalista, però això no sembla que li suposi cap problema per tenir formats alguns criteris molt poc fonamentats sobre el país i sobre les seves institucions, per bé que els expressa amb una gran desimboltura. I avui, en el seu article aparegut en El Periódico, sota el títol "El Rei visita una provincia" ens n'ofereix un exemple dels que no puc evitar de comentar. I ho faig amb tota la simpatia perquè vostè, per edat, va tenir ocasió de veure la transició, encara que no puc saber si també la va viure, en el sentit de participar en els processos de debat i de reflexió que van portar a l'aprovació de la Constitució vigent i a la seva ratificació en referèndum, encara que després de llegir allò que diu en el seu article diria que no, però em quedaré amb el dubte.

Si ho recorda, sabrà que l'actual rei va ser designat per Franco (el dictador que va morir al llit malgrat el nombre infinit d'antifranquistes que sembla que hi havia) "sucesor a la Jefatura del Estado a título de Rey". És lògic, per tant, que quan el monarca va pujar al tron, ho fes d'acord amb la legislació de la dictadura que encara no s'havia derogat, entre la qual hi havia els famosos "principios del movimiento nacional" d'infausta memòria i que vostè, i jo mateix, vam estudiar en una assignatura del batxillerat que s'anomenava "formación del espíritu nacional" (un precedent remot de l'actual formació per a la ciutadania) i que suposo que vostè va estudiar amb aprofitament, atès que per llicenciar-se en filosofia prèviament havia d'haver aprovat el batxillerat amb la corresponent "maria". Felicitats doncs perquè, si no els va jurar, li va anar de poc.

Convindrà per tant amb mi que el nou rei va heretar una situació complicada i, malgrat ser dipositari de tots els poders del dictador que l'inefable li va llegar, va propiciar un procés polític complex, que va portar a la legalització dels partits polítics primer i després a l'aprovació d'una Constitució democràtica, la vigent. Aquell període, conegut com la transició, que molt pocs pensaven que reeixiria, va comptar amb la participació de molts dels líders que havien estat represaliats pel règim i això va permetre culminar-lo amb un gran consens nacional (d'Espanya) i, per si en té algun dubte, li prego que llegeixi les intervencions parlamentàries dels seus protagonistes i, en especial, la intervenció del senyor Marcelino Camacho en el tràmit d'aprovació de la carta magna que, per si sol, constitueix un exemple emocionant de la voluntat dels vençuts en la guerra civil de passar pàgina d'un passat que s'havia de superar per poder encarar el futur sense rancúnia.

Així es va escriure la història d'un rei franquista que va ajudar a portar la democràcia a aquests país de la mà d'unes corts franquistes i d'una generació de polítics que, des de les estructures de la pròpia dictadura o des de la clandestinitat, van voler superar un passat terrible amb intel·ligència, generositat i voluntat de concòrdia. I la corona, que havia tingut un paper decisiu en el procés, va ser referendada, juntament amb la Constitució, per una amplíssima majoria de la ciutadania i així va deixar de ser una monarquia imposada per adquirir la màxima legitimació possible, la constitucional.

Aquesta és la veritat històrica i la veritat jurídic-constitucional dels fets que vostè desqualifica en el seu article.

Ara bé, puc entendre i comprendre que vostè no sigui monàrquic i que prefereixi un sistema republicà en el que la designació del cap de l'estat es faci per sufragi dels ciutadans. I em sembla molt bé que el defensi per incorporar-lo a la Constitució quan hi hagi ocasió de reformar-la. Fins i tot em sembla correcte que els partidaris d'adoptar aquest sistema el promoguin i busquin l'ocasió per debatre la qüestió i, si s'escau, facin tot el possible perquè aquest debat es produeixi pacíficament tant aviat com sigui possible. Però mentre el marc constitucional no canviï, ho sento per vostè i per tots els que s'identifiquen amb la seva forma de pensar, perquè el rei d'Espanya és el seu i com a cap de l'estat és creditor del mateix respecte que, en altre cas, pertocaria al president de la república. És així perquè és la llei.

És per aquesta raó que el rei, que és un ésser humà com vostè i com jo, no és exactament un ciutadà "normal" en el sentit que sembla voler donar a les seves paraules. Si ve a Girona privadament, al marge de les seves funcions representatives, segurament és un ciutadà com qualsevol altra (encara que ho dubto perquè segur que no passa desapercebut com nosaltres), però quan ve convidat per les autoritats locals en la seva condició de cap de l'estat no és un ciutadà normal, és el rei.

Així de senzill.

Ben cordialment,