D’ençà de la instauració de la democràcia el discurs polític a Catalunya ha incorporat un seguit de sobreentesos relatius al catalanisme, i a la pràctica política s'exigeix que tothom es defineixi en relació a un seguit de dogmes sobre el país i la seva història en els que, com és obvi, només es tenen en compte els episodis que han calat en la imaginació col·lectiva com a representatius d’una determinada versió èpica del passat, i es passen per alt aquells esdeveniments susceptibles de ferir l’autoestima general o de minvar la grandesa dels seus mites.

Però en la vida hi ha un temps per a tot. Hi ha moments per a la utopia i altres per enfrontar-se a la realitat més prosaica de la història que convé recordar per no seguir delirant. I quan s’ha de tocar de peus a terra la veritat ha de sortir a la llum, especialment quan a l’horitzó polític s’albiren senyals que anuncien inequívocament la tornada del totalitarisme, encara que aquesta vegada vingui disfressat amb nous emblemes i altres signes d’identitat. Davant d’aquesta amenaça els que hem viscut una vegada l’experiència i que hem lluitat pel retorn de la democràcia no ens podem permetre la covardia de no denunciar el retorn del pensament únic, de la veritat política exclusiva d’una minoria (per molt nombrosa que sigui), o de la dèria de convertir el país en una entelèquia que nega la llibertat als ciutadans que no es dobleguen als designis dels que s’irroguen el dret a interpretar la voluntat col·lectiva.

Justament ara, després del primer quart de segle de reconstrucció d’un entorn polític que ha permès aspirar a un futur per a tots, sense exclusions, no ens podem permetre el luxe de trencar la convivència entre els catalans, com hem fet tantes vegades al llarg de la història de la mà d’aventurers, insensats, megalòmans i visionaris. Va sent hora que assumim d’una vegada el que som en realitat i que prenem consciència de les nostres limitacions. Els catalans no som millors ni diferents i també tenim vergonyes històriques per tapar. No totes les mancances que patim han estat culpa dels altres perquè, removent el passat, tal vegada és hora que comencem a reconèixer els errors que les han ocasionat.

Per començar, convindria explicar, sense embuts, la veritat sobre el desastre de 1714 i les seves conseqüències, perquè ens podem seguir queixant de la severitat de Felip V, però no podem oblidar que, abans de la caiguda de Barcelona, de la promulgació dels Decrets de Nova Planta i de la desaparició de les institucions tradicionals de Catalunya, els catalans havien fet molts mèrits per provocar-la. Ja toca reconèixer-ho perquè, altrament, escoltant la versió del catalanisme acrític i ben intencionat dominant qualsevol diria que les Corts Catalanes no van acceptar a Felip d’Anjou com a rei i que no li van jurar fidelitat l’any 1701, desprès que aquest jurés les Constitucions de Catalunya. Tampoc ningú no diria que des de 1701 a 1705, llevat d’un grup de recalcitrants partidaris de Carles d’Àustria, Catalunya va acceptar la situació de bon grat. Tampoc no diria ningú que el desembarcament a Barcelona de la flota comandada per l’Arxiduc, armada per Anglaterra i Austria, i els nou anys de guerra que el van seguir per destronar Felip V, no van ser un acte de rebel·lia d’alt risc per als catalans en el cas que passés allò que va passar, és a dir, que al final de la tragèdia es trobessin en el costat perdedor.

Sí que es pot dir, amb tota la raó, que a Felip V se li’n va anar la mà amb la repressió posterior a la capitulació, però no es pot seguir lamentant la pèrdua de les institucions catalanes com si els catalans de l’època no hi haguessin tingut res a veure. Es van equivocar de causa, van fiar el seu destí a interessos aliens que els van traïr, van errar a l’hora d’escollir els aliats que els van abandonar, es van equivocar d’enemic, no van saber mesurar les seves forces, van fallar en el procediment per assolir els seus objectius, van trencar el seu jurament i no van fer honor als compromisos que havien contret, no van saber (o no van voler) negociar una sortida digna al problema que havien ocasionat quan ja tot estava perdut, van sembrar la mort i la desgràcia dintre i fora de Catalunya amb obstinació i fanatisme, i finalment van perdre. Què podien esperar?

Ara, els que es consideren hereus d’aquella desfeta encara panteixen. 290 anys després lamenten la seva dissort i, enutjats i dolguts per una derrota que es neguen a acceptar, reivindiquen la derogació de les disposicions que els van sotmetre, una vegada vençuts per la força de les armes. Encara que tard, segurament és oportú reivindicar la pau que en el seu moment no va ser possible però, lamentablement, els protagonistes dels dos bàndols fa temps que dormen el somni dels justos i ja no poden protagonitzar la reconciliació. Tal vegada ho podem fer altres si hi posem una bona dosi d’imaginació, fem una interpretació benèvola de la història i esmercem tota la bona voluntat possible per escenificar un rencontre. La part catalana, representada per la Generalitat o pel Parlament, podria presentar una disculpa formal per la deslleialtat que va suposar trencar el jurament de fidelitat i per les calamitats que va ocasionar durant la guerra, i la part de l’estat, representada pel Rei o per les Corts Generals, podria acceptar la disculpa i derogar formalment els Decrets de Nova Planta. Tot plegat, és clar, dintre de l’esperit propi de la reconciliació històrica que va suposar la Constitució de 1978 i la integració de Catalunya com a Comunitat Autònoma en el seu marc.

Seria d’una gran dignitat per part de tots, però em temo que la reivindicació no va per aquí. Si, com penso, la proposta és una simple estratagema partidista per carregar d’arguments un ideari polític encallat en els laberints d’una historia adulterada, valdria la pena que els seus autors, abans no provoquin un altra disbarat històric que hagin de lamentar les generacions futures, fessin l’esforç de connectar amb la realitat per escoltar als catalans que han deixat de mirar al passat i que, acceptant allò que té de positiva la situació política que els ha tocat viure, es conformen amb seguir escrivint la història d’aquest país amb minúscules, però en pau, sense més heroïcitats que donar un futur digne als seus fills, ni més èpica que la de seguir pagant la hipoteca cada fi de mes.