Màrtirs de la llengua
Des de fa uns anys hi ha un grup de
catalans privilegiats que tenen molt clares un seguit de coses
sobre la llengua que parlen, la que creuen que han de parlar els
altres, la que els convé que parli la majoria i la que, la parlin o
no, han d'aprendre a parlar la mainada i la que han d'emprar durant
l'aprenentatge. I aquesta convicció, elevada a la categoria de
dogma, els serveix per pontificar sobre tot allò que contradigui el
seu capteniment, encara que els resultats de la seva dèria no
permeti constatar, ni de bon tros, l'eficàcia del mètode.
Pretenen, entre altres coses, que parlar una llengua determinada
sigui un imperatiu per a tot ésser humà que romangui en el
territori, i que parlar-ne una altra sigui considerat un element de
disgregació social, contrari a la integració que propugnen, llevat
que la segona sigui l'anglès. I com que l'objectiu polític que
pretenen és la cohesió de la pleta, defensen la immersió com a
antídot contra la segregació.
Tot plegat un garbuix de conceptes
abstractes que, encadenats un darrera l'altra, permeten embastar el
discurs de la torna, que és aquell que s'ha construït en els
darrers trenta anys per contrarestar la sobredosi de castellà
rebuda pels ciutadans d'aquest territori des de 1714, i
especialment des del 1940, com si el rellotge de la història es
pogués tirar enrera sense conseqüències.
Però, malgrat els esforços fets i els recursos esmerçats resulta
evident que els resultats no es corresponen, ni de lluny, amb els
desitjos i les conveniències de la població que, majoritàriament,
persisteix a fer allò que li dóna la gana, començant per la primera
magistratura de la regió, que no pot acreditar el nivell lingüístic
que el seu govern exigeix a qualsevol palatreca, i acabant amb
l'última llumenera sortida del nostre sistema educatiu que, si no
és amb l'ajut d'un ordinador equipat amb corrector ortogràfic, no
sap fer una "o" amb un canó.
Això sí, tots estem cohesionats, integrats, agregats i immergits,
però tenim dificultats per entendre allò que llegim o per escriure
allò que pensem i, a sobre, fem tantes faltes d'ortografia com
paraules posem damunt d'un paper.
Diran el que vulguin però aquesta no és una manera d'anar bé i
demostra que algú s'està equivocat, o que ens estem equivocant
tots, perquè no pot ser que en ple desenvolupament de l'anomenada
societat del coneixement ens estiguem convertint en una societat
d'ignorants, caminant inexorablement cap a la cua d'Europa en
l'aprenentatge de competències bàsiques, inclosa la llengua.
No ens aniria millor ser una mica menys dogmàtics i força més
flexibles que no pas quedar-nos anorreats per una doctrina
reaccionària que ens perjudica i per una política que es nega a
veure el resultats d'una gestió que ens allunya del nostre marc de
referència cultural?
O del que es tracta és d'ensorrar definitivament el nivell educatiu
el país per convertir la ciutadania del futur en un ramat de bon
menar?