A Marbella, després d'anys de soroll, l'Ajuntament ha acabat esclatant com una olla a pressió i tothom s'ha posat les mans al cap.

A Marbella, la gestió de l'urbanisme per part de la corporació municipal s'havia convertit en un negoci tant lucratiu que amenaçava la credibilitat de tot el sistema i, ni el govern andalús ni el de l'estat no s'ho podien permetre.

A Marbella els responsables municipals s'han posat a la butxaca una part dels immensos beneficis que ha produït la qualificació urbanística dels terrenys que s'han edificat, una forma no gens subtil de corrupció, tirant a grollera.

Però la de Marbella, amb la seva espectacularitat, no és, ni de bon tros, ni la única ni la pitjor modalitat de corrupció que hi ha per damunt del sòl i per sota del sol.

No cal pas ser un geni de les finances per saber la diferència de valor que hi ha entre un hort i un solar, i tampoc no s'ha de ser massa malpensat per adonar-se que per passar d'una qualificació a l'altra només cal que algú inclogui l'hort dintre dels espais considerats aptes per a ser edificats i es produeix el miracle.

Ara bé, qui fa el prodigi? Per quines raons? En base a quins criteris? Tothom rep el mateix tracte?

Segons la legislació que regula la qüestió una edificació és legal o no segons que una autoritat li doni llicència, una vegada que el sòl en el que s'ha d'aixecar ha estat inclòs en la categoria correcta.

Però, casualment, resulta que l'autoritat que ha de fer la qualificació i la que ha de donar la llicència és la mateixa.

Per tant, és massa hipòcrita escandalitzar-se perquè a Marbella s'omplen la butxaca i no fer-ho quan s'afavoreixen als amics o es perjudiquen als enemics, delimitant quins han de ser els terrenys que es podran edificar, determinant les alçades i els volums que es podran construir, o especificant quins han de ser destinats a zona verda o a altres equipaments i, més tard, donant les llicències o denegant-les, segons la identitat del peticionari o les contra-partides que ofereixi.

No s'hi val.