Vull tot allò que em sembla raonable. Allò que em pertany per dret i allò que voldria tenir si hagués estat capaç d’aconseguir-ho. I també vull alguna cosa que vaig perdre i que no he pogut recuperar. I ho vull a títol personal, i si m’apuren, també ho vull com a part del col·lectiu del que formo part.
I no nomes soc jo, sinó que tots volem alguna cosa que un dia vam deixar de tenir perquè ens la van prendre o la van espoliar a algú altre que considerem nostre. Qui no ho vol?
Jo, posat a voler, ho voldria tot: benestar, salut, felicitat. I tenint-ho tot també voldria tenir coses inabastables. Com ara estar rodejat de gent feliç.
A vegades però em conformaria amb coses més senzilles i properes, com ara que a cadascú li facin justícia i li tornin allò que li pertoca. O voldria coses més difícils com ara que ningú hagués de reclamar res que li hagin pres dintre de casa.

Algú s’imagina als catalans fent-se justícia a ells mateixos? Els de mar amb els de muntanya, els de vila amb els de poble, els de la capital amb els de comarques. No seria reconfortant veure una cosa tant senzilla com que a la vall de Boí no hagin d’exhibir una còpia de les pintures de Santa Maria i de Sant Climent de Taüll ara que son patrimoni mundial de la UNESCO?
Però la realitat és obstinada i bé sigui individual o col·lectivament tots som víctimes de la història i no poques vegades també som botxins de la història d’altres. Volem el que no tenim, però ens neguem a restituir allò que ens reclamen. Lluïm aires de grandesa, però sense magnanimitat. Som mesquins i gasius fins al ridícul.
Volem i dolem.
La meva avia ja m’ho deia que voler fa ser pobre.