Els catalans, que som tant donats a mirar-nos el melic, tenim l’estranya costum de veure la història segons allò que ens interessa i obviem o neguem aquelles veritats que contradiuen la nostre peculiar manera de contemplar el món per un forat.

Un dels episodis que personalment m’han impressionat més de la història europea recent i que, com la resta dels meus contemporanis, he pogut veure com succeïa en directe, a través de la televisió i d’altres mitjans de comunicació, sembla haver estat ignorat pels catalanistes més recalcitrants que només han vist allò que els convenia de veure o no han entès res de res del que passava. Em refereixo al procés a través del qual la república balcànica de Kosovo ha esdevingut un país independent davant les expressions de satisfacció, per a mi incomprensibles, dels ultranacionalistes més conspicus i dels independentistes més babaus.

Ho intentaré explicar, clar i ras: el territori de Kosovo, integrat a l’antiga Iugoslàvia, havia estat considerat com una part essencial de Sèrbia perquè allà hi ha alguns dels seus santuaris indestriablement lligats al naixement de la nació dels serbis. A principis del segle XX, Kosovo estava habitat per una majoria de serbis, que en els anys 20 superaven el 80 % de la població. En aquella mateixa època el territori ja tenia una forta immigració d’albanesos que aleshores no arribaven al 20 % del total però que, al llarg de tot el segle XX, va anar creixent a través d’una migració constant fins que, amb la descomposició de l’antiga federació iugoslava i les diverses guerres dels Balcans dels anys 80 i 90, va resultar que, a les acaballes del segle, la població kosovar estava formada per un 20 % de serbis i un 80% d’albanesos, havent-se invertit la proporció que hi havia 80 anys abans.

No cal dir que l’afebliment de Sèrbia com a nació hegemònica de la regió i la constatació de la nova composició ètnico-política del territori, van donar ales als albanesos kosovars per endegar un procés independentista que primer va posar als serbis contra les cordes i més tard, a partir de la reivindicació armada d’un estat propi, va portar a la comunitat internacional a intervenir per evitar un nou bany de sang a la regió quan encara era recent el vergonyat paper que havia jugat l’Unió Europea i la mateixa Organització de les Nacions Unides en el conflicte que havia enfrontat les diferents comunitats ètnico-religioses de la veïna Bòsnia.

Va ser així com la combinació de la mala consciència d’uns amb la determinació dels altres va permetre, ai las! el naixement d’una de les criatures polítiques més estrambòtiques del planeta: la república de Kosovo, sorgida de la força demogràfica d’un procés migratori que es podria qualificar, sense embuts, d’autèntica invasió.

I aquí, tant suposadament sensibles a aquestes qüestions com diuen ser els catalans, no es va aixecar ni una sola veu per denunciar-ho. Ni els polítics (que encara no s’han assabentat que hi ha un món a l’altra riba de l’Ebre i més enllà del Pirineu o del mar), ni les organitzacions nacionalistes, ni ningú no va dir res. Contemplant, impassibles, com els serbis eren esborrats del mapa kosovar per la majoria albanesa, mentre la propaganda i la seva manca de criteri els feia creure que ara la història s’havia d’escriure així, a cop de resolució de les Nacions Unides com si fos la nova llei de Déu i acceptant que una corrent migratòria sigui la font de legitimitat pel naixement d’un país.

Francament, només ho entenc veient com els nostres suposats nacionalistes sempre estan a la lluna o somniant truites.