Com que tant a Catalunya com a Espanya hi ha gent que sent una extranya fascinació pel procès de pau irlandès i s'empenya a establir paral·lelismes amb la situació que es viu al país basc, en un dia com avui, en el que la província britànica de l'Ulster veurà com es constitueix un govern autonòmic entre les dues faccions que durant anys s'han estat matant entre elles, es bo de dedicar uns minuts a l'esdeveniment i a allò que significa.

Cal recordar que les dues comunitats nordirlandeses, catòlics i protestants, han estat en una situació d'autèntica guerra civil, perquè uns eren partidaris de l'annexió de l'Ulster a la veïna república d'Irlanda i els altres eren partidaris de mantenir la unió de la província amb la Gran Bretanya. En principi, en el conflicte armat entre les dues comunitats ni l'estat irlandès ni el britànic no han intervingut directament, perquè no eren part beligerant.

Anglaterra, en la seva condició d'estat titular de la sobirania del territori, ha intentat mantenir l'ordre, que era el que li pertocava. Ho ha fet amb la policia i, sovint, desplegant l'exèrcit per interposar-lo entre les dues faccions en lliça, en les zones en les que l'enfrontament impossibilitava la vida quotidiana de la província. A Irlanda tal vegada li ha tocat jugar un paper més distant, per bé que un dels bàndols defensava una idea compartida per la majoria del poble irlandès, procurant ser respectuós amb l'estat veí, amb el que no sempre li ha estat fàcil la relació.

Però finalment, nou anys després de signar els acords de pau del Divendres Sant, la raó s'ha anat imposant i, a canvi d'una autonomia més aviat migrada (molt inferior a la de Catalunya o del País Basc), i a sobre sotmesa a la tutela britànica, les dues parts comencen un viatge cap a un futur en el que, Ian Paisley i Gerry Adams, els enemics fins fa poc irreconciliables, formaran un govern compartit.

Al País Basc però, per molt que insisteixin alguns a establir similituds, la situació no té res a veure. A Euskadi, no hi ha dos bàndols enfrontats, sinó un de sol, minoritari per bé que nombrós, que preté obtenir la independència i la revolució socialista per les armes. En un eventual procès de pau, pretenen que la fotografia final sigui entre el seu líder (no sé si Arnaldo Otegui o un altre) i el president del govern espanyol (sigui José Luís Rodríguez o un altre), és a dir, entre Gerry Adams i Toni Blair en el lloc del reverend Paisley, però per poc perspicaç que un sigui s'adona immediatament que la imatge no quadra.

Aqui per tal que hi hagi un procés de pau caldria que prèviament hi hagués una guerra. Però, sortosament, no hi és. Falta un bàndol.

Aquí només hi ha una solució: que la facció insurgent, previa entrega de les armes, negocïi les condicions de la rendició, com en els millors temps de les carlinades.