(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aqui)

Veien l'èxit de convocatòria que va tenir la manifestació contra la MAT, el diumenge passat, a Girona m'he preguntat sobre allò que mobilitza a la gent i, francament, em sembla descoratjador.

Sense entrar en el tema concret que congregava als manifestants i repassant l'hemeroteca dels darrers anys dona la sensació que vivim sota l'imperi del no a tot i del si a res que pugui suposar ni la més petita empremta sobre el territori, i així, com a país, penso que no podem continuar. Reconec que hi ha discursos que queden molt be per ser dits davant de segons quins auditoris però que a l'hora de la veritat resulten insostenibles, per reaccionaris. Dit d'altra manera, no ens podem seguir queixant de la manca d'inversions de l'estat i del dèficit fiscal que això ocasiona per després promoure la creació de plataformes per impedir que es facin les obres que l'haurien de pal·liar.

És un contrasentit que s'ha de denunciar perquè hi ha infraestructures que no es poden deixar de fer atès que són vitals per a mantenir la capacitat de desenvolupament del país, la competitivitat de la nostra economia i el benestar de la majoria de la població.

Segurament tots som una mica responsables d'haver arribat al punt en el que ningú no sembla estar disposat a sacrificar res en benefici ningú, i menys del comú. Massa sovint parlem de solidaritat, però cadascú la interpreta a la seva manera, com si mai ens hagués d'implicar personalment o com si tot plegat consistís en el gest de posar la mà a la butxaca per despendre'ns de la xavalla. I quan alguna cosa ens molesta o ens irrita busquem qualsevol excusa per oposar-nos'hi perquè al capdavall no hi ha res més senzill, còmode i poc compromès que dir que no.

Però a base de fer-ho una vegada i una altra correm el risc de quedar-nos amb res i crec modestament que Catalunya no s'ho pot permetre. Si no som capaços de fer-ho per motius altruistes o patriòtics, caldrà fer-ho a la barata, negociant cada renúncia entre totes les forces vives per arribar a un gran acord de país que estableixi els mínims que tots estan disposats a acceptar, incloent carreteres, ferrocarrils, línies elèctriques, canals de regadiu, ports, aeroports, antenes i tota la resta d'andròmines que, entre tots, es considerin d'importància vital.

Perquè, si no ho fem així, em temo que el govern ja pot anar planificant el que vulgui, inflant els pressupostos i fent propaganda a dojo perquè, si la comunitat es continua posant de culs a tot, aviat anirem d'un lloc a l'altre amb burro, cremarem els boscos per cuinar i escalfar-nos, i ens il·luminarem amb llums de carburo, com els nostres avis i els seus besavis.