En els capítols anteriors d'aquest serial sobre la corrupció he apuntat els dos pilars sobre els que, a parer meu, es basa una de les modalitats més lucratives d'utilització de l'interès públic en benefici dels governants sense escrúpols, dels seus amics o dels seus partits, en un marc legal en el que, en absència d'una legislació del sòl digne d'aquest nom, el planejament urbanístic i la llicència d'obres, és a dir la discrecionalitat i l'arbitrarietat, es constitueixen en la norma bàsica de l'acció de molts governs.

Però hi ha un seguit d'instruments complementaris que ajuden a que les coses vagin com van i que faciliten la impunitat dels desaprensius, i que son: el principi de realitat formal - que tot seguit explicaré - el silenci administratiu; la inexistència de garanties dels ciutadans davant l'actuació abusiva de l'administració o dels seus representants; i la ineficiència dels sistemes de control de l'acció política o administrativa corruptes, als que em referiré en els propers comentaris.

Avui però només tractaré, i ho faré amb molta brevetat, del primer, que té una formulació aparentment molt enrevessada, però que, en el fons, és molt senzill: es tracta d'un apotegma administratiu, degudament emparat per la llei, segons el qual l'administració pública en la seva actuació s'até a la realitat formal, és a dir, a la realitat que queda reflectida en documents. Això vol dir que, encara que la realitat material, és a dir, allò que existeix de veritat i que hom pot tocar amb les mans, sigui d'una determinada manera, si en un expedient administratiu hi ha un document que afirma que la realitat és una altra, el que val és el paper i no la veritat.

D'aquesta manera qualsevol es pot imaginar què pot arribar a passar en una administració poblada de gent amb poques manies. Com que els controls es realitzen sobre els papers (inclosos els que fa la intervenció per controlar les despeses) ... pot passar qualsevol cosa, des de que un edifici que tothom pot veure, visitar, habitar o trepitjar no existeixi a efectes administratius fins al contrari, és a dir, que sobre el paper hi hagi un equipament públic que consti formalment com a construït i pagat però que no hagi existit mai.

I, evidentment, coses més petites, com ara que materials pagats no hagin estat mai subministrats, i així fins a un nombre infinit de situacions en les que la veritat va per un costat i els expedients administratius van per un altra.

Ja comprenc que, dit així, algú pot pensar que exagero, però lamento haver d'afirmar que, no tant sols no desorbito la realitat, sinó que més aviat em quedo curt.

D'on pensen que venen les històries de corrupció?