És urgent protegir als consumidors
A risc de tornar
a tenir la sensació d’estar picant ferro fred, tal com
m’ha passat altres vegades que he proposat coses semblants,
voldria tornar a plantejar la necessitat d’adoptar mesures
urgents per a la protecció dels consumidors i els usuaris, ara que
encara hi som a temps.
Tothom coincideix que estem al començament d’una crisi
econòmica, l’abast de la qual encara és una incògnita, però
alguns indicadors ja mostren símptomes que algunes coses no van a
l’hora. De totes, segurament la dada més preocupant és
l’augment de l’atur, cosa que fa presagiar que, malgrat
que un percentatge important dels aturats podran acollir-se als
subsidis previstos per cobrir aquesta contingència, el nombre de
persones que es trobaran amb dificultats per fer front al pagament
dels crèdits que van demanar quan les coses els anaven raonablement
bé augmentarà.
I per ajudar als
que inevitablement es convertiran en morosos en les properes
setmanes o mesos, considero urgent adoptar algunes mesures legals
per ajudar-los a superar la situació.
Una, hauria de consistir en diferenciar clarament als consumidors
de les persones que tenen la consideració legal de comerciants. És
una qüestió molt senzilla que comporta una gran transcendència.
Seria llarg d’explicar, però la distinció permetria
clarificar algunes qüestions que ara com ara situen als consumidors
en una situació d’inferioritat respecte de les entitats
prestamistes, que sovint es tradueix en l’acceptació de
condicions francament abusives per simple adhesió, com ara
l’aplicació d’interessos de demora per sobre dels
límits que estableix la llei de crèdits al consum.
Una altra mesura hauria de consistir en la possibilitat que el
consumidor que es converteix en morós pogués fer pagaments a
compte, rebaixant el capital del préstec rebut. Es tracta
d’una mesura que tindria un efecte balsàmic sobre la situació
de moltes famílies que, quan comencen a endarrerir-se, no poden
atrapar mai el deute perquè els lliuraments a compte sempre
s’apliquen al pagament dels interessos vençuts de manera que,
encara que ho intentin, sempre els queda el capital intacte que, al
seu torn, continua meritant interessos en una roda infernal que no
s’acaba mai.
Finalment, és de la màxima urgència pensar en un sistema que
permeti satisfer als creditors salvant, en la mesura que sigui
possible, el patrimoni dels deutors. El morós que no pot pagar
perquè té la desgràcia d’haver-se quedat sense feina ha de
tenir l’oportunitat de poder pagar sense perdre-ho tot. I,
sobre tot, ha de poder recuperar el valor del seu patrimoni, si és
superior al deute que té amb els seus creditors, no com ara que,
amb el procediment vigent, se li adjudica en subhasta per un valor
irrisori, es queda sense res i encara segueix devent la part del
crèdit que no ha quedat cobert amb el preu obtingut.
Totes son mesures assequibles, que no comporten més cost que una
mica de tinta sobre el paper del Butlletí Oficial, però que poden
tenir uns efectes més potents a mitjà i llarg termini que qualsevol
mesura d’ajut puntual que pugui acordar el govern per fer
veure que es preocupa de la gent i dels seus
problemes.