A base d'anar repetint algunes idees com la cançó de l'enfadós al cap dels anys s'ha format una generació de catalans somniatruites que s'han inventat conceptes com ara de llibertat, de democràcia, de lliure determinació o de país, que només coneixen ells, però que han interioritzat com si fossin part del coneixement universal, comú a tots els habitants del planeta, a l'extrem d'haver-los convertit en sobreentesos.

És així que no resulta infreqüent trobar-se amb persones, fins i tot amb algunes que per formació sembla que haurien de tenir algunes idees més ajustades a les definicions que la majoria accepta com usuals, que parlen amb una gran seguretat sobre lo diví i lo humà, en uns termes que només pot entendre un català que miri una determinada televisió, escolti unes concretes emissores de ràdio o llegeixi alguns diaris dels que es publiquen a Catalunya. I no ho enten ningú més perquè allò que donen per sabut no ho sap ningú més que ells.

Passa en multitud d'ocasions i darrerament més que mai. Només cal llegir els abundants articles d'opinió que es publiquen cada dia o escoltar les tertúlies radiofòniques per comprovar-ho. I tant se val que tractin de la treva d'ETA, de les etzagaiades de Batasuna o del referèndum per a la independència de Montenegro.

El nivell d'ignorància interessada sobre qüestions bàsiques del nostre sistema polític i el papanatisme nacional-progressista són tant grans que costa creure que gaudeixi del predicament que se li dona. I no diré noms ni reproduiré les innumerables bertranades que es diuen per prudència, perquè estic segur que, si ho fés, seria titllat pel cap baix de feixista i d'anticatalà i, a aquestes alçades de la meva vida, ja tinc prou creu amb aguantar els desaires dels que, al menys en teoria, diuen estar del meu costat per, a sobre, haver de suportar la mala bava que porta la munió de catalans emprenyats per no haver nascut en un altre lloc i poder jugar a fabricar un país com aquell que veu un partit del Barça.