El debat sobre les infraestructures continua sobre la taula com si el temps s’hagués aturat. Les administracions públiques, autoerigides en promotores exclusives del desenvolupament del país i del progrès dels seus ciutadans, es debaten entre la necessitat de tirar endavant allò més urgent i la conveniència de contentar les resistències que hi ha al territori, en una contradicció permanent entre allò que saben que han de fer i allò que no els convé tirar endavant si no volen perdre punts davant d’un electorat ja prou desencantat.

L’anomenada societat civil, bàsicament representada pels sectors econòmics i empresarials, es debaten entre l’urgència de pressionar a les administracions per que prenguin les decisions que porten dècades anunciant i el temor a perdre el favor del poder si el contradiuen o l’incomoden. Tant és així que no resulta infreqüent llegir o escoltar declaracions o manifestacions dels seus líders recolzant les iniciatives de l’administració en manifesta contradicció amb els seus interessos, en lloc de defensar un marc de lliberalització i lliure competència que els permeti prendre el lideratge d’una procès que, al ritme que porta, és una amenaça per a la capacitat de competir del país i de les empreses en un món que s’ha fet petit, que no coneix fronteres comercials i que no està de gaire romanços a l’hora de fer fora del mercat a qui no és capaç d’estar a l’alçada.

I en front de tots, els petits grups de pressió, absolutament minoritaris, però amb una gran capacitat per promoure la mala consciència d’uns i altres, als que tenen acovardits fins al punt que hi ha moments en els que els “istes” de tota mena sembla que s’hagin fet els amos de les decisions colectives i els jutges inapel·lables de tot allò que no s’adigui a la seva particular manera de veure el món.

I així estem. Encallats cadescú en la seva parcel·la del terreny de joc, sense anar endavant ni endarrera, amb cara d’estupefacció general, mentre tothom s’atreveix a passarnos la mà per la cara i a fer-nos pam i pipa.

Ja en farem força de lamentar-nos si no tenim el coratge d’enfrontar-nos al repte de decidir. Està molt bé donar les culpes als altres quan alguna cosa no funciona, però si passa el temps i segueix sense funcionar deu ser que, a més de queixar-se, s’ha de fer alguna cosa. O no?

I una de les coses que no pot esperar més és seure a la taula per parlar tots: les administracions (que no fan ni deixen fer), la societat civil (que tal vegada parla massa i fa poc), i els principals moviments “istes” (que en algun tema tal vegada haurien de començar a mossegar-se la llengua), per posar-se d’acord en uns mínims que son imprescindibles i irrenunciables per no començar a anar enrera tots plegats, en una pendent imparable com un tobogan.

En diguin pacte d’estat o com vulguin dir-li, el lideri l’administració o qui vulgui, mentre es faci i podem sortir de l’atzucac. Perquè si no ho fem aviat ja no ens caldrà ni l’autopista, ni l’AVE, ni l’aeroport, ni els trens de rodalies, ni cap cinturó, sinó un miracle.