En plena precampanya electoral, atesa l'efervescència d'ofertes i rebaixes, suposo que hi ha coses que és de mal gust de plantejar. Tant se val.

Però tant si passa en el nostre país com en qualsevol altra, fa angunia que la gent no es trenqui una mica la closca i que es limiti a votar per simpaties o antipaties, per afinitats o aversions, sense tenir en compte per a gaire res els programes dels partits.

Per dir-ho clar, un simpatitzant dels socialistes difícilment votarà a un candidat del partit popular, i viceversa. Com a molt, si no està massa motivat o si està francament enutjat amb alguna de les coses que ha fet o dit algú que personifiqui les seves preferències, es quedarà a casa i no votarà. Però no canviarà de bàndol. Als seus tal vegada no els recolzi, però als altres ni aigua.

Per això les promeses electorals semblen tant banals. Si la gent les escoltés i se les cregués la cosa pintaria d'una altra manera. Fins i tot és probable que els partits s'hi mirarien més abans de fer-les si pensessin que algú de fóra del cercle dels partidaris i simpatitzants les havia d'escoltar. Però com que van destinades a captar l'aplaudiment de la "claque" i no el vot dels que no els voten ni els votaran, no ve d'un pam. El que compta és l'entusiasme de l'auditori quan surt a la "tele" i en les fotografies. Tot plegat perquè l'endemà s'emetin imatges noves i surti un diari que borra tots els rastres de l'espectacle. Queda per a les hemeroteques, però com que la gent té prou feina per viure avui no sol preocupar-se del que va passar ahir i s'oblida de tot el que no li cal recordar.

Allò que importa és que ahir els del partit popular van prometre una reforma fiscal i avui en Zapatero els ha desllorigat l'estratègia oferint euros per a tots els que paguen l'impost sobre la renda. Si, a tots. A rics i pobres, alts i baixos, grassos i prims. I una vegada ho ha dit, ell i la seva colla s'han fet un fart de riure, perquè per molts d'ells tot el joc és aquest. No hi fa res que tingui sentit o que no en tingui o que sigui una atzagaiada si la penya està contenta. Com si unes eleccions fossin un partit de futbol. L'important es puntuar i, si no es pot guanyar, al menys que l'adversari no s'emporti cap punt, a veure si l'endemà es pot arreglar alguna cosa amb els pedaços dels projectes que hagin quedat en el camp de batalla.

Resulta evidentment però que això, en cada elecció, només val per als partits amb possibilitats de guanyar, perquè els altres encara ho tenen més clar. Si al final el partit es juga entre dos, què hi fan posant-se al mig del pas? Encara que els vagi mot bé, què faran amb un grapat de diputats? Vendre's al millor postor? Canviar vots per canongies? Obtenir un ministeri amb les competències transferides a les comunitats autònomes dins d'un govern dominat per una majoria que defensa una política, un model d'estat i un tipus de societat contraris al del ministre fatxenda? El que compta és arribar a la poltrona i la resta son camàndules.

Tot per la pluralitat, la diversitat i les sensibilitats. ¡Ai las! Quin tribut tant alt que es cobren les quimeres. Quanta energia perduda. Quanta esperança frustrada. Quantes veritats a mitges o pures mentides. Quanta propaganda. Quanta xarrameca. I quanta gent que es quedarà a casa.