En aquest mateix espai he comentat moltes vegades que, a parer meu, els catalans a vegades tendim a comportar-nos d'una manera molt estranya. Som uns pèssims estrategs, ens agrada embolicar la troca i, a sobre, solem guanyar-nos enemics allà on ens convindria tenir aliats. I no ho dic només a compte del desastre de les infraestructures i de la comèdia del finançament, sinó d'un seguit d'esdeveniments recents que ens situen en molt mala posició per aparentar que som gent seriosa i respectable.

Vejam. Diguin el que diguin el ministre i el conseller del ram, en aquests darrers mesos això sembla can seixanta. D'una banda, una part dels membres del govern, posant cara seriosa per impressionar i donant la sensació de que no va de broma, diuen que es proposen negociar les inversions de l'estat en el territori per veure si, d'una vegada, s'acaba amb el dèficit històric que venim arrossegant des de fa dècades, mentre que, simultàniament, una altra part dels membres del mateix govern anuncien que volen promoure un referèndum d'autodeterminació per d'aquí a 7 anys. És a dir que li diem al govern de l'estat que, tota vegada que l'any 2014 ens volem separar, s'afanyi a gastar-se els diners per poder-nos-en anar d'Espanya en millors condicions que no estem ara.

Prego que em perdonin els oients per ser tant curt de gambals com soc, però trobo que aquesta és una manera de negociar molt estrambòtica. Algú pot creure seriosament que amb aquests plantejaments es pot anar en lloc? Què han de pensar, fredament, de l'altra banda? Si arriben a un acord, quina credibilitat tindrà el joc de números que ens expliquin?

I a propòsit d'altres esdeveniments semblantment lamentables em pregunto: als "falleros" de la plaça del vi de l'altre dia qui els ha ensenyat història? Se l'han inventat o no saben que tot el que ens ha passat als catalans des de l'11 de setembre de 1714 té una explicació molt clara i que, cosa curiosa, també té molt a veure amb els embolics que tant ens agraden?

No saben que Felip V va ser rei de Catalunya, com ho havien estat altres reis des del compromís de Casp al 1412, després de rebre el jurament de les Corts catalanes celebrades a Barcelona entre el 12 d'octubre de 1701 i el 14 de gener de 1702? Per cert que, el 3 de novembre de 1701, aprofitant la seva estada a Catalunya, es va casar a Figueres amb Maria Lluïsa.

Quatre anys més tard, a finals de maig de 1705, alguns aristòcrates que pensaven obtenir més i millors privilegis amb un altre rei, es van alçar contra ell amb el suport d'Anglaterra i Àustria, per destronar-lo i posar a la corona d'Espanya l'arxiduc Carles, germà de l'emperador austríac. El candidat va desembarcar a Barcelona el 7 de novembre d'aquell mateix any amb l'esquadra de forces aliades en les que els catalans havien fiat la seva sort, atès que, sense el seu suport, tal vegada no haguessin ni travessat l'Ebre.

Suposo que ara seria políticament incorrecte parlar de traïció, de deslleialtat o de trencament del jurament, però el cas és que quan les tropes felipistes van reconquerir Barcelona, després de 6 anys de guerra i d'alguns episodis d'obstinació i fanatisme inexplicables, alguna cosa s'havia trencat entre la corona i els catalans. Aquests s'havien equivocat d'enemic i d'aliats, i van perdre la guerra, i al rei segurament se li va anar la mà al passar-los comptes però, 300 anys després dels decrets Nova Planta, tal vegada hauríem de deixar de fer-nos l'orni i reconèixer la part de culpa que ens pertoca en el desastre. Si els catalans de l'època s'haguessin comportat d'acord amb els compromisos que havien assumit, segurament la història s'hagués escrit d'una altra manera. No ho van fer, van perdre la guerra i ho van pagar.

I ara, si tinguéssim una mica de seny i fóssim conseqüents amb el compromís que vam assumir al referendar la Constitució, segurament deixaríem de somniar truites i procuraríem no enganyar-nos a nosaltres mateixos. Els catalans tenim davant nostre problemes molt seriosos per resoldre i perdre el temps reinventant la història ens pot costar haver de pagar una factura massa cara i només ens faltaria que un grup d'eixelebrats ens aboquessin una altra vegada al desastre.

600 anys d'errors, un darrera l'altra, ens haurien d'ensenyar alguna cosa si és que no som absoluta i radicalment tanoques.