Tothom sap que per a tota persona humana el fet d’estar viva és un estat transitori que té com a fi una mortalitat del 100 %, sense cap excepció coneguda. L’òbit, que resulta inexorable, es pot produir per moltes causes que van des de la decisió personal del propi individu fins a l’atzar, passant per una infinita gamma de possibilitats a quina més macabre però, en qualsevol cas, irreversible. Tot ciutadà viu acaba mort, i contra aquesta llei universal de la natura no hi ha absolutament res a fer.

Hi ha morts, però, que les autoritats no volen que es produeixin en àmbits i llocs en els que tenen responsabilitats i amb la dèria de ficar-se fins en les qüestions més íntimes de la vida dels ciutadans, voldrien controlar-les, i decidir la causa i el moment de moltes de les defuncions que es produeixen per capgirar les estadístiques i salvar la cara després d’haver-se compromés a evitar allò que passa, simplement perquè és inel·ludible.

Com si amb el mandat electoral que els dona el poder anés inclosa la possibilitat de fer miracles, els polítics d’aquest país sembla que s’hagin proposat fer creure a la bona gent que fins i tot son capaços de controlar el cicle de la vida i evitar que els ciutadans se’n vagin a l’altra barri sense el permís de l’autoritat, o imposar-los la salut a cop de decret. Vaja, com si el fet que la gent es mori ara depengui de raons administratives o polítiques.

I en aquesta carrera absurda per evitar que la gent traspassi sense llicència, quan els doni la gana o quan no ho puguin evitar, es diuen i es fan autèntiques bejanades, quasi sempre emparades per estudis, suposadament científics, a quin més estrafolari.

Tot plegat per arribar a conclusions predefinides per encàrrec com, per exemple, que fent una determinada dieta la mortalitat es redueix en un 30 % o que una determinada reforma del codi de la circulació l’ha fet disminuir en un 15 %. Què volen dir? Que la gent inclosa en els percentatges que indiquen en les estadístiques han assolit la immortalitat i passaran la resta de l’eternitat vius com una cua de sargantana? O que els pobres tocats per l’atzar estadístic ja no es moriran mai més per així poder gaudir per sempre dels efectes benèfics de les polítiques de les que han estat víctimes?

O és que simplement, en la fal·lera de voler-nos convèncer de la bondat dels hàbits que ens volen imposar o de les conductes que es proposen prohibir-nos, ens prenen el pèl i per tal de justificar la presència aclaparadora de la política d’aparador en les nostres vides i fer més suportable la retallada contínua de la llibertat, ens confonen amb propaganda per convencer-nos que l’esclavitud a la que ens volen sotmetre és per al nostre bé, perquè nosaltres, que som beneits de mena, sense la seva protecció providencial, som tant sapastres que no sabem escollir el moment per morir-nos, ni sabem fer-ho en el lloc adient i amb la discreció que convé al que mana, per no posar-lo en ridícul.

Deu meu, quin temps ens ha tocat viure! I pensar que els hem elegit ...