Aspirante a pretendiente de ayudante de escribiente
Com observador
de la vida política em costa d’entendre les raons per les
quals un candidat que governa es presta a sotmetre’s a un
debat amb un aspirant. No veig que hi pot guanyar si no és veure
malmesa la seva imatge o la seva autoritat davant de l’opinió
pública. Perquè, quin sentit té jugar-se el perdre
l’autoritat?
Altra cosa és que un aspirant que no governa accepti debatre contra
un altre aspirant que també rosega ferros i claus a la recerca
d’una oportunitat. En aquest cas, davant la possibilitat de
guanyar en imatge quan no s’ha tingut l’oportunitat de
mostrar públicament la capacitat per confrontar idees o rebatre
arguments per demostrar la capacitat d’enfrontar-se a
situacions difícils i resoldre-les amb autoritat qualsevol risc
esdevé acceptable, llevat que l’aspirant tingui mancances que
aconsellin evitar una confrontació en la que no pot guanyar
res.
Però que un
governant sigui tant frívol com per acceptar un joc així em fa una
angúnia tremenda.
Al final pot ser que tot l’aparell que té a la seva
disposició ajudi a minimitzar els efectes del combat i aconsegueixi
fer creure a l’opinió pública que ha sortit airós de la
prova, però no hi ha res al món que pugui tapar les ferides, les
esgarrinxades i els morats provocats pels impactes de
l’adversari. I, sobre tot, no hi ha medicina capaç de
pal·liar les percepcions dels espectadors sobre el seu aplom, sobre
la seva capacitat de resoldre situacions difícils i, en definitiva,
sobre la seva autoritat.
La qüestió des d’aquesta perspectiva no passa per guanyar o
perdre el debat, sinó per perdre punts davant de l’opinió
pública que pateix veient al seu màxim mandatari rebent garrotades
com un col·legial, defensant-se dels embats del seu adversari,
intentant justificar-se de les acusacions que li formula o
intentant esquivar els assalts apel·lant a arguments del passat o
fent d’oposició de l’oposició.
Hi haurà gent que ha quedat la mar de satisfeta amb el numeret. Els
partidaris de cadascun dels contendents hauran reforçat la seva
convicció i segur que a hores d’ara estaran més motivats per
donar-li el seu recolzament. Però els que no tenien clar quin
candidat els mereixia més confiança hauran quedat ben fotuts
perquè, en el millor dels casos, han vist com el president del
govern del seu país s’ha encongit, ha quedat més petit i no
és, ni de bon tros, el líder.
Tal vegada l’espectacle tampoc hagi afavorit massa al seu
adversari però el que el cert és que avui no hi ha un candidat i un
grapat d’aspirants, sinó un president baldat a garrotades i
molts aspirants, de manera que no està gens clar qui sigui el que
la majoria de la gent vol que governi a partir del dia
10.