Cada any, en arribar l’onze de setembre tinc el costum de llegir les coses que s’escriuen per commemorar l’efemèride i quasi sempre acabo escandalitzat per la manera com s’expliquen els fets que van donar lloc a la caiguda de la ciutat de Barcelona i les raons per les quals van ser abolides les institucions catalanes.

Aprofitar un dia a l’any per rememorar que fins al 1714 Catalunya havia tingut un règim polític diferent a l’actual per donar contingut històric i sentit polític a la recuperació de les institucions d’autogovern sorgides de la Constitució de 1979 té tot el sentit si no es converteix en un pretext per tergiversar la història i fer-la a mida de les pròpies conveniències faltant clamorosament a la veritat.

Modestament, crec que la commemoració s’hauria de limitar als fets heroics de la defensa de la ciutat de Barcelona i al canvi de situació jurídico-política produïda en aquell moment, sense gaire mes interpretacions, per no haver d’entrar en els orígens i les causes de la desfeta i no haver d'explicar tota la veritat, sense fer trampa.

Es pot dir que, al final dels 9 anys de la guerra que el va enfrontar als partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, Felip V es va revenjar de forma desmesurada i cruel contra els que a parer seu l’havien traït, fins i tot en contra dels consells que li havia donat el seu avi, Lluís XIV de França. També es pot afirmar que els Decrets de Nova Planta van ser injustos, i no només per als catalans, perquè venien a imposar una monarquia absoluta a Espanya seguint el model del país veí governat pel contemporani rei Sol, autor de la famosa frase que descriu el seu model polític: “l’etat c’est moi”.

No seré jo qui defensi a Felip V ni la seva manera de governar, però el conflicte que va portar tant nefastes conseqüències per als catalans, no es pot entendre sense tenir en compte els seus antecedents i, sobre tot, obviant de forma maniquea les raons que el van provocar. Si es vol entrar en els entrellats històrics i polítics de l’onze de setembre s’ha de començar afirmant que les Corts Catalanes (precedent històric de l’actual Parlament), reunides a Barcelona entre el 12 d’octubre de 1701 i el 14 de gener de 1702, van jurar a Felip com a rei i, al seu torn, ell va jurar les Constitucions i altres privilegis de Catalunya. També s’hauria d’explicar que, malgrat la decisió de les Corts, els partidaris de l’arxiduc no es van resignar i que després d’ordir múltiples conspiracions, entre maig i juny de 1705, es van alçar amb el suport d’Anglaterra i Austria, a canvi del compormís d’integrar Catalunya als regnes aliats contra França. En l’acord que van signar a Gènova els representants de vuit nobles catalans, Anglaterra es constituïa en garant del compliment de les lleis i privilegis de Catalunya per part de Carles III, i els signants catalans reconeixien l’arxiduc com a rei. També cal dir que el 7 de novembre de 1705 Carles III va desembarcar a Barcelona al front de l’esquadra aliada per destronar al seu adversari Felip de la corona d’Espanya i que, després de caure la ciutat en el seu poder, es van reunir les que serien les últimes Corts catalanes abans de constituïr-se l'actual Parlament per declarar la casa de França perpètuament exclosa i inhàbil per a la successió a Catalunya, trencant així el jurament que havien prestat poc més de tres anys abans i iniciant, juntament amb els aliats austríacs i anglesos, la guerra de Successió a la corona d’Espanya.

Què hauria passat si no s’hagués produït la guerra contra Felip V i aquest hagués seguit governant pacíficament? Hauria gosat trencar el jurament de les Constitucions i altres privilegis de Catalunya sense una raó prou poderosa que justifiqués l’abolició de les institucions del territori? I, d’altra banda, es pot seguir afirmant que la guerra de Successió per destronar Felip V i entronitzar com a rei d’Espanya a Carles III, es va produir per defensar les institucions i els drets històrics de Catalunya?

Altra cosa és voler entendre la situació dels catalans una vegada produïda la defecció dels aliats anglesos i austríacs a partir de 1711, a causa de l’entronització de l’arxiduc com a emperador d’Àustria i quedar Catalunya sola, enfrontada a les tropes filipistes d'una banda i tancada per la seva frontera nord per França, justament governada per l’avi de Felip.

En l’anàlisi del moment podem ser condescendents, partidistes, parcials i, fins i tot, tant injustos com es vulgui per justificar les decisions adoptades després de la sortida del territori de les forces dels aliats. Inclús, després que Anglaterra signés la pau amb Espanya al juliol de 1713 amb el tractat d’Utrecht i que el març de 1714 ho fes Àustria amb la signatura de la pau de Rastadt, podem admirar l’heroïcitat demostrada pels defensors de Barcelona prenent la decisió de resistir fins al final quan totes les circumstàncies aconsellaven acceptar una solució negociada al conflicte que havien contribuït decisivament a provocar.

Respectem la seva memòria, enorgullim-nos del seu valor, commemorem la seva dignitat, honorem el seu sacrifici, però no ens enganyem. Rafael de Casanova, Villaroel, el grapat de nobles i els efectius que quedaven de les companyies de la Coronela que els van seguir en la seva gesta fins més enllà del que la lògica aconsellava es van fer creditors dels nostre homenatge anual. Exaltem el seu exemple i, de mica en mica, anem deixant de costat altres consideracions de caràcter polític, alguna de les quals més que alimentar l’autoestima col·lectiva ens podria avergonyir.

D’aquesta manera, quan d’aquí a vuit anys es compleixin els tres-cents anys de l’efemèride i es torni a revisar la història en totes les seves vessants no caldrà que hi posem terra al damunt per amagar-la, perquè col·lectivament assumim el passat amb la dignitat que pertoca a una gent honorable que respecta la veritat encara que en alguns aspectes resulti dolorós de recordar-la.