L'any 1956, el règim franquista, per tal de corregir els abusos comesos en el procés de reconstrucció del país durant la postguerra i per posar fre a l'especulació, va promulgar la primera llei del sòl, un invent que en aquell moment va causar l'admiració de tot Europa per progressista i que, amb modificacions i retocs, ha persistit en la seva essència fins al dia d'avui.

La llei, en contra del que el seu nom podia fer pensar, no establia un conjunt de normes per a determinar de forma objectiva els usos i aprofitaments del sòl, sinó que venia a delegar a cada municipi la seva determinació, tot preservant els mínims interessos col·lectius mitjançant l'establiment de cessions obligatòries als urbanitzadors dels percentatges de sòl que calia destinar als equipaments i serveis públics a través del planejament, una paraula que designa un instrument normatiu que amb el temps ha esdevingut màgic, atès que ha permès produir autèntics miracles.

A través del planejament, els alcaldes i les corporacions municipals han pogut definir "models de ciutat", que no són sinó la plasmació sobre un plànol de modes més o menys passatgeres, de filies i fòbies, d'aplicació pràctica de dogmes polítics, de materialització d'interessos, de liquidació de comptes pendents, de pagament de favors, de venjances personals, de manifestacions de grandeses i de misèries i, eventualment, d'expressions més o menys encertades de la voluntat de servei a la comunitat dels seus mentors.

En qualsevol cas, la llei només ha servit, i encara serveix, per donar cobertura a qualsevol planejament que, en definitiva, és l'instrument que determina i concreta la legalitat de qualsevol intervenció sobre el sòl, i com que és mutable per definició, per anar-se adaptant a la realitat canviant de cada moment. Amb aquest sistema no hi ha res legal ni il·legal per si mateix, sinó segons les circumstàncies de cada tros de terreny i del seu propietari, perquè a través dels plans i de les seves modificacions tot acaba sent possible: que un hort o una plaça pública es converteixin en un solar, que una zona verda es transformi en zona d'equipament, que una edificació pugui tenir dues o tres plantes més o menys que els dels seus veïns, que un carrer apareixi o desapareixi com per art d'encantament sobre un projecte, que el percentatge de cessió de sòl al municipi es materialitzi a 5 kilòmetres del lloc on es vol fer una construcció, que unes normes constructives siguin dispensades a segons quins projectes, i així fins a l'infinit.

Només cal que la solució s'adigui amb els interessos personals o polítics de qui l'ha d'autoritzar perquè sigui legal, encara que resulti una barrabassada, perquè al capdavall tot, absolutament tot, és "legalitzable" (o "autoritzable" segons l'article 319.2 del Codi Penal), raó que ajuda a explicar perquè ningú no ha estat mai condemnat per un delicte contra l'ordenació del territori i mai no ho serà si les coses no canvien, perquè el sistema funciona molt bé tal com està i garanteix la impunitat de qui se n'aprofita. Per tant, a quin capsigrany se li ocorreria canviar-lo?