L’anàlisi dels pressupostos de l’Estat per al 2008 que fan alguns experts no és tan optimista com el que fa el Govern que els patrocina. És més, en vista de les xifres que contenen, ja es pot començar a afirmar que allò que es deia que eren com el “Sudoku” que hauria de resoldre el vicepresident Solbes per quadrar els números, a mesura que es coneixen amb profunditat, descriu de manera més encertada els comptes de l'estat en relació amb la realitat de l’econòmica espanyola que es preveu per l’any que ve.

Es diu que l’alça del preu del diner, la disminució d’ingressos per IVA i el final de les privatitzacions, tots junts, són qüestions que es poden convertir en un maldecap de capità general per al govern, cosa que confirmaria que les alegries econòmiques quasi sempre son un miratge que acaba passant factura. Això sí, mentre ha durat la bonança, el govern s’ha permès tirar la casa per la finestra, augmentar la despesa pública i avançar la campanya electoral prometent que si guanya encara repartirà més diners a més gent, vaja que hi haurà més repartidora, com si sempre haguéssim de continuar lligant els gossos amb llonganisses. Però el cert és que si les previsions es compleixen, en un any haurem passat de tenir superàvit dels comptes públics a haver d'augmentar el deute de l’estat per anar tirant. Com si res. En un obrir i tancar d’ulls.

A sobre resultarà que, com a conseqüència de la previsible disminució de la construcció i del consum privat, la recaptació d’impostos tendirà cap a la baixa i tot fa pensar, que per molt que diguin, les previsions de creixement de l’economia no es compliran.

Com que hi ha eleccions a la vista, procuren dissimular-ho, però la veritat és obstinadament tossuda i, més aviat que tard, el canvi de cicle ensenyarà les dents i ens farà exclamar “ais i uis” quan ja serà tard.

Quina gràcia tindrien els diners si no fossin per gastar, oi? Però els de tots, els que paguem amb els impostos, si es llencen amb massa alegria duren just el temps de fer la propaganda. Llavors passa allò de sempre: que la gent demana el que li han promès i, com que no hi ha diners a la caixa, els van donant allargues.