No hi ha res més ridícul que veure un governant donant excuses per a la seva inoperància o presentant pretextos per no tenir solucions als problemes que, poc temps abans, semblava que havia d'arreglar amb un cop de ploma, donant la culpa als altres dels problemes que no sap resoldre o de no poder posar els remeis que requereix una determinada situació.

Qui ens havia de dir que, al final, el nostre problema "nacional" resulta que és la manca de pluja. Ja no és el finançament, ni les balances fiscals, ni l'asimetria de l'estat autonòmic, ni les infraestructures, ni l'aeroport del Prat, ni l'Estatut, ni cap dels greuges acumulats al llarg de la història i que suposadament no ens deixen viure la catalanitat com voldríem. Ara resulta que el nostre problema, l'autèntic, el gros, el que posa al nostre govern en un atzucac, estupefacte i mirant al cel, no és un problema polític, ni filosòfic, ni existencial, ni metafísic, ni financer, sinó que és un problema molt més proper, més immediat, més tangible, com és no tenir aigua.

És possible que després de tots els discursos, de totes les lliçons, de tots els debats, de tots els sermons, de totes les promeses, tot depengui de la pluja?

Agradi o no, resultarà que la dura realitat s'ha ocupat de demostrar que ni la nova cultura de l'aigua, ni la sostenibilitat, ni tot el reguitzell d'atzagaiades i dogmes que havien de salvar-nos de nosaltres mateixos i de la natura desfermada, no valen per a res si no plou.

Quanta arrogància, quanta xarrameca, quanta energia inútil, quanta saliva malgastada, quanta banalitat disfressada de doctrina, per acabar descobrint la poca cosa que som si no tenim aigua.