La notícia apareguda a la premsa de que una senyora de Londres va ser trobada a casa seva quan feia dos anys que havia mort, resulta impactant. Si es té en compte que el fet va ocórrer en un bloc d'habitatges, que la bona dona durant tot el temps que van trigar a trobar-la va tenir la televisió i la calefacció engegades i que ningú no es va donar compte de res, la notícia encara resulta més sorprenent. Però si, a sobre, es considera el fet que l'habitatge li havia estat facilitat pels serveis socials de la ciutat que es feien càrrec de pagar una part del lloguer, el tema passa de la categoria de succés propi de la premsa sensacionalista a la de tema de reflexió política.

Una cosa semblant a la que ha passat en el nostre país amb alguns cassos recents de violència sobre menors que han acabat en tragèdia, posant en evidència la ineficàcia del sistema per evitar-la.

La qüestió que em suggereixen aquests fets és saber fins a quin punt els serveis socials d'una comunitat són dignes d'aquest nom o són una simple manera que tenim les societats avançades de rentar-nos la consciència davant dels problemes que viu una part del nostres conciutadans que no poden seguir el ritme d'un sistema d'organització social que ha demostrat ser incapaç d'evitar l'exclusió de sectors importants de la població o de reduir de forma sensible les desigualtats, malgrat totes les proclames d'igualtat, de justícia i de solidaritat per a tothom que fem abans la realitat no s'imposa amargament a la xerrameca.

N'hi ha prou amb posar diners del pressupost o cal alguna cosa més? Si arribéssim a multiplicar els diners per dedicar a serveis socials em pregunto en què milloraria el sistema? Ens tornaríem tots plegats més sensibles i solidaris amb els que pateixen, o tindríem més excuses per mirar cap a una altra banda?

Anirem veien que passa en el futur a mesura que arribi, però em temo que la manca de fraternitat no s'arregla amb propaganda. Encara que se'n faci molta.