Després de tots els estudis científics i les campanyes de divulgació que els han seguit, sembla que hem d'acceptar com un dels dogmes del nostre segle el fet del canvi climàtic. Al menys de moment, mentre algú no ens sorprengui amb una teoria contraria tant científica com la que suara sembla que concita el consens de tothom, hem d'acceptar que la temperatura mitjana de la terra augmenta de forma gradual però incessant, i que això, en el futur, comportarà moltes conseqüències pernicioses pel sistema de vida dels humans i d'altres espècies animals i vegetals que pul·lulen pel planeta.

Hi ha qui, però, amb la boca petita per no ser titllat de traïdor a la causa de la ciència, diu que la teoria peca d'una certa arrogància en la mesura que atribueix a l'activitat humana una capacitat destructiva molt superior a la real, atès que la terra té la seva pròpia dinàmica i els mecanismes de defensa suficients com per protegir-se de les conseqüències d'uns èssers minúsculs que es poden equiparar a un formiguer en un jardí, tal vegada amb una mica més de mala bava. Poden fer mal, foradar la terra, rosegar les arrels, fer assecar la gespa i alguna cosa més però que, després d'un bon xàfec, desapareixen i tot torna a brotar com si no hagués passat res.

Però bé, acceptant que la cosa de l'escalfament sigui un fet irremissiblement atribuïble a l'activitat humana, allà on a parer meu falla la teoria és en les mesures que es proposen per pal·liar el problema.

Sembla que es doni per sentat que la immensa majoria de la població que viu en els països subdesenvolupats no sortirà mai de la situació en la que es trova i no s'afegirà a la legió de consumidors d'energia culpables del desastre. Cosa poc probable si, com sembla, el model occidental de desenvolupament econòmic continua siguen el referent.

D'altra banda, es predica el canvi d'hàbits de la immensa majoria de la gent corrent pretenent que renunciïn a alguns elements de benestar de que gaudeixen per contribuir a la millora de la salut del planeta, si be no existeix cap certesa que el seu sacrifici sigui capaç de produir el miracle que suposadament pot fer.

Vaja una cosa semblant a la que passa amb moltes altres teories que pretenen redimir-nos dels molts pecats que cometem sense passar pel confessionari, com ara la nova teoria de l'aigua que ignora qui consumeix el 80 % de l'aigua i vol resoldre el problema de la suposada escassetat promoguen l'estalvi entre els que només gasten el 20 % restant.

Tot plegat, un seguit de despropòsits que resten seriositat a les propostes i fan sospitar que la teoria no és més que un arma política per assolir objectius que no tenen res a veure amb la salut de la terra i si molt que veure amb el control de les fonts energètiques i amb el poder.