Atès que la immigració s’ha convertit en un dels temes que en aquest moment més preocupen als ciutadans ja fa un seguit de setmanes que m’he proposat oferir material per a la reflexió amb la voluntat de contribuir a analitzar la qüestió amb un cert coneixement de causa i afrontar els seu múltiples aspectes amb una mica de serenitat.

Avui voldria donar a conèixer una de les situacions més curioses de les que s’han produït recentment en els països occidentals a ran del fet migratori. Es tracta del següent: a Ontario, una de les deu províncies de Canadà, amb una població que ratlla els 13 milions d’habitants, en la que estan ubicades, entre altres, ciutats tant importants com Toronto i Ottawa, la capital de l’estat, es va promoure fa poc més d’un any un projecte legal que havia de permetre la creació de tribunals per impartir justícia d’acord amb la sharia, la llei islàmica tradicional.

La norma es volia inserir dintre del marc legal que, des de 1991, contempla els procediments d’arbitratge entre particulars, per tal de permetre que els musulmans s’hi podessin sotmetre voluntàriament per tractar els litigis familiars, de separació i divorci, i altres qüestions relatives a la filiació, com ja poden fer en algunes altres qüestions els membres de les comunitats catòliques o jueves amb una certa normalitat.

En contra del que pugui semblar la comunitat islàmica d’Ontario no és massa nombrosa, encara que sí molt influent. La regió és majoritàriament protestant, amb minories catòliques, jueves i hinduistes notables que no provoquen tant recel com els musulmans.

Concretament el moviment de protesta que s’ha generat contra la iniciativa es basa en el temor que, per aquesta via, les dones musulmanes es vegin obligades a sotmetre’s a la jurisdicció d’aquests tribunals i acabin perdent els drets que tenen reconeguts en la societat canadenca, cosa que neguen els partidaris del sistema.

El cas és que la qüestió ha provocat un debat encès, en alguns moments molt agre, que ha fet vessar rius de tinta i que ha mantingut mobilitzats a un gran nombre de ciutadans que no volen veure com s’instal·la un sistema legal paral·lel al general de l’estat i que no accepta la incorporació en el seu país de sistemes jurídics estranys als de la seva tradició. No és tant una resistència de caràcter religiós, que en alguns aspectes també ho és, sinó una reacció d’amplis sectors de la societat que vol impedir a tota costa que una part de la població, ni que sigui minoritària, es vegi sotmesa a un sistema que la majoria no identifica com a propi.

Al final, tot fa pensar que la norma no veurà la llum i que quedarà en algun calaix del despatx del Governador esperant una ocasió més favorable, encara que molts pensen que tard o d’hora els musulmans canadencs veuran reconeguts els mateixos drets dels que ja gaudeixen altres comunitats religioses a Canadà.

I això no passa en una república bananera, no, sinó al Canadà. Ho recordo per anar-nos preparant.