Durant el primer cap de setmana del cinquantenari de Girona Temps de Flors hem vist com la ciutat s’omplia de visitants. L’ambient que es podia veure pels carrers era extraordinari i a la immensa majoria de les persones que anaven d’un lloc a l’altre contemplant l’espectacle, malgrat les aglomeracions i les cues, se les veia satisfetes.

Gent de totes les edats i condicions semblaven contents d’haver escollit la visita a Girona per passar el seu dia de lleure.

I aquesta és una ocasió magnífica per tornar a constatar que en matèria d’atracció del turisme i de satisfacció dels visitants encara no hi ha res escrit.

Qui havia de dir als promotors de les primeres exposicions que, 50 anys més tard, aquella iniciativa seria un dels principals atractius de la ciutat que l’acull?

Totes les ciutats voldrien trobar un esdeveniment que, ni que sigui per uns dies l’any, les posés en el centre d’atenció dels milers de persones que es desplacen per raons de lleure i que, a més de voltar, mengen, beuen i compren.

I Girona ho ha aconseguit amb una idea modesta, però genial: posar en valor les pedres del barri vell convertint-les en l’escenari d’una explosió floral de colors.

I a més a més l’esdeveniment és efímer per naturalesa: dura tant com les flors que s’exposen i aquesta circumstància convida a fer noves edicions, un any darrera l’altra.

Quasi tota la ciutat participa de l’esclat, encara que no tothom ajuda a coronar-lo amb l’èxit. Per la passivitat d’alguns es podria pensar que l’esforç d’uns pocs és un regal per a tots. I això no és just.

Per això no sé si mai els gironins sabran mostrar el seu reconeixement a aquell grup de persones que portaven els testos dels seus jardins i terrasses i els seu rams a l’exposició, simplement pel gust de lluir-los i de comparar-los els uns amb els altres per veure quins eren els més bonics.

Segurament la millor manera de fer-ho seria poder celebrar el centenari.

Només lamento que jo ja no hi seré per veure-ho.