Cada vegada que es produeix un esdeveniment important per a la nostra democràcia tinc la sensació que el comú dels ciutadans aprofundeix en la seva convicció que el conjunt de la classe política s'ha begut l'enteniment i s'ha perdut en elucubracions metafísiques molt importants per a ells, però per a ningú més.

Segons diuen, periòdicament fan coses suposadament importants per al conjunt de la ciutadania i, a través de campanyes de propaganda espectaculars per fer-ho creure a tothom, convoquen a la gent a les urnes i, al final, com que ningú no s'ho creu, voten uns quants i la resta es queda a casa. Acte seguit, malgrat que els resultats clamen per si sols, es desfan en un seguit de valoracions a quina més triomfalista sobre l'esdeveniment i fan veure que no ha passat res que els pugui aigualir la festa.

Més tard o més d'hora, però, resulta que allò teòricament tan important resulta que acaba sent menys important del que deien i tot segueix més o menys com abans: el sol continua sortint per llevant, es pon per ponent, i la única cosa que millora és la burocràcia perquè disposa d'alguna finestreta nova en la qual els ciutadans poden anar a matar l'aranya i els polítics de torn sentir-se una mica més importants.

Allò que resulta paradoxal, però, és que aquests suposats grans avenços per a la ciutadania i per a la qualitat democràtica del sistema es produeixen en un marc legal molt poc exigent. Exageradament poc exigent, diria.

A la comunitat de propietaris en la que visc per posar un tendal en el balcó necessito l'aprovació de tots els veïns perquè aquella andròmina afecta l'aspecte de la façana i tots han de donar la seva opinió sobre la proposta. Mentre no tingui l'aprovació jo no puc posar la cosa. Ho diu la llei.

Ara bé, a mesura que les coses que es proposen afecten a un nombre més gran de ciutadans i imposen afectacions més importants a la seva vida o als seus drets, les normes es van tornant més toves, més laxes i passa allò que passa. Amb que votin uns quants ja n'hi ha prou.

Va passar a Catalunya amb la reforma de l'Estatut en que el vot de 1.899.860 ciutadans, equivalents al 26'62 % de la població i al 35'77 % del cens electoral va permetre aprovar el projecte, i ha passat ara a Andalusia quan amb el vot de 1.899.897 ciutadans [ni més ni menys que 37 vots més que en el referèndum català], equivalents al 23'82 % de la població i al 30'71 % del cens electoral han permès aprovar la torna andalusa.

Segur que és absolutament legítim, sense dubte, atès que no hi ha cap norma reguladora dels referèndums que exigeixi uns percentatges mínims de participació, però ningú no em negarà que uns resultats tant migrats com els catalans i els andalusos fan pensar que les normes que regulen les comunitats de propietaris son massa exigents.