Com que no pertoca als ajuntaments combatre les causes per les quals hi ha gent que s'amuntega en habitatges inadequats per acollir més persones de les que d'acord amb els nostres standard de benestar resulten admissibles, alguns municipis s'han llançat a una carrera absurda per combatre alguns dels efectes de la misèria com la sobre ocupació dels anomenats "pisos pastera".

Dit d'altra manera, com que no és prou complicat i car trobar un pis on viure, ara, a sobre, caldrà que els més pobres se les empesquin per viure d'acord amb els criteris que disposi l'autoritat per no ferir la sensibilitat dels seus veïns.

I és que, de la mateixa manera que els responsables municipals encara no s'han volgut assabentar que, qui pot, paga per anar amb cotxe a tot arreu per molt que els compliqui la vida als responsables de trànsit o molesti als defensors del protocol de Kyoto, no deuen recordar (alguns perquè per edat no poden haver-ho vist) que, no fa tants anys, les nostres ciutats estaven rodejades de cinturons de misèria en els que la gent malvivia en barraques miserables, sense cap servei i en condicions sanitàries inaudites, no perquè els agradés viure d'aquella manera, sinó perquè, a manca de disponibilitats econòmiques i de possibilitats d'accedir a habitatges dignes, s'havien de conformar a viure com podien.

Amb el temps, aquella gent va estabilitzar la seva vida, va millorar la seva capacitat adquisitiva i ara la majoria disposa d'un habitatge digne, i alguns molt més que digne.

En aquella època el procés es va produir al marge i, qui va voler, es va estalviar de veure la realitat del que passava. Com a molt podia veure la misèria a distància, tot passant per l'extraradi anant d'una banda a l'altra, però eren molt pocs els que gosaven apropar-se per veure de prop les penúries d'aquells barris insalubres i maleïts.

Però ara les coses són diferents. Els pobres i els nou vinguts sense recursos no poden crear barris de cabanes. Ara s'han de buscar la vida al bell mig de l'opulència i fan mall d'ulls. No es poden amagar i molesten a les bones consciències. Per això no m'estranyaria que, si no se'n surten d'altra manera, alguns municipis acabin fent ordenances per prohibir la pobresa.