(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

En dies com avui m'agradaria saber abstreure'm de la realitat que m'envolta i ser capaç d'escriure frases amables sobre la vida, l'amor i totes aquelles coses que poden fer feliç a la majoria de la gent.

Però, malauradament, avui és un d'aquells dies en els que més m'hauria valgut no llevar-me del llit amb qualsevol excusa, per no haver de passar el tràngol que m'espera.

Mentre venia al Parlament de bon matí escoltava la ràdio i l'he hagut d'apagar per no sentir més notícies sobre l'espectacle tripartit dels darrers dies i ja tremolo només de pensar que, d’aquí a pocs minuts, hauré de seure al meu escó i escoltar al President d'aquesta cosa que alguns denominen nació, llegint el seu discurs inaugural del debat de sobre l'orientació de política general, com si no passes res. És a dir, com si realment fos el president d'alguna cosa i, francament, m'incomoda.

Sé que em serà difícil estar-me quiet i no mostrar signes externs d'incomoditat, que em costarà no riure quan tot convidi a plorar i que no podré deixar la sensació de vergonya aliena veient les cares indescriptibles dels seus socis, satisfets d'haver-li abaixat els pantalons i les orelles.

Ja sé que sóc un sentimental i que per fer la feina que faig hauria de deixar alguns sentiments a casa, però no m'agraden els fanfarrons, els fatxendes em molesten i suposo que ja no tinc edat per ser un espectador neutral del teatre de marionetes.

A hores d'ara, a punt de començar la sessió, només espero que sigui curta, que el personatge i l’actor que el representa no s'enfonsin, i que els catalans, demà, no haguem de sortir de casa tapant-nos la cara amb una carota.